Aquest és l'article més trist que he escrit a Ultima Hora i som opinadora des de 2003. Estic desolada i els matins tem despertar-me. El 24 de febrer, Rússia envaí Ucraïna. El vell continent trontolla i la resta del món ho mira amb preocupació. Rússia té un poderiu militar esbalaïdor, inclòs el nuclear. I agredeix Ucraïna, que té un armament raquític. Els ucraïnesos intenten repel·lir l'atac. Volen resistir! Els assisteix el legítim dret a la defensa. Llavors, els països de la UE, inclosa Espanya, envien armes a Ucraïna. Mai no hagués imaginat recolzar aquesta decisió, som pacifista i antimilitarista. Però Putin pretén destruir Ucraïna. Devastar-la… Més de 3 milions d'ucraïnesos han iniciat un dramàtic èxode.
Fa 10 dies, una decisió del president Pedro Sánchez me va entristir profundament. El dia 18 de març reconegué el pla marroquí per a l'autonomia del Sàhara com «la base más seria, realista y creíble» per resoldre un conflicte enquistat des de 1975. No ho entenc. Serà pel meu desconeixement de geopolítica? Tenc confiança plena en Sánchez i en el seu equip, però per molt que Brussel·les l'avali, la meva raó no entén les raons del pla. El conflicte del Sàhara Occidental s'ha de resoldre, com mana l'ONU, a través d'un referèndum d'autodeterminació. El meu cor está amb el poble sahrauí. Espanya té una responsabilitat històrica amb ell. Malviue en campaments enmig del desert, en condicions infrahumanes i de total inseguretat. Els sahrauís lluiten per la seva llibertat!
Després, dirigesc la mirada cap Espanya i tot és més prosaic, encara que transcendent: hi ha vaga de transportistes; piquets violents amb armilles grogues i preu de l'energia desbocat. El desabastiment és apressant. Vox aprofita el malestar del carrer i actua de llançaflames, el PP segueix la seva estela. En política no se pot ser maximalista. Cap partit polític satisfà al 100 % les expectatives de ningú. Però a mí, el PSOE, amb els seus errors i els seus encerts, és el partit que més i millor me representa.