Sempre m'ha rebentat i m'ha semblat ridícula tota la parafernàlia retòrica que envolta el món de l'esport: que si l'esforç, que si la dedicació, que si la capacitat de sacrifici, que si la intensitat... Escolta, tu potser jugues a futbol o a bàsquet o fas curses d'Ironman, molt bé, però jo escric llibres de perfils i novel·les de quatre-centes pàgines i ja et dic jo que escriure'ls requereix també esforç i dedicació i capacitat de sacrifici i intensitat a rompre. Aclarit això, quan vaig saber que seria pare, des del primer moment vaig tenir clar que voldria que el meu fill i la meva filla jugassin federats algun esport d'equip. No pels valors de l'esport, que ja he avisat que em semblen un doi grandiloqüent i que a la pràctica tant poden ser enlloc com pertot, exactament igual que els valors de la cultura, un altre comodí grotescament autosublimador creat i difós pels més cínics del gremi. Si volia que hi jugassin no era pels valors de l'esport, per tant, sinó per la camaraderia. I també, o sobretot, perquè l'esport en aquesta edat és la millor via per aprendre una cosa que més endavant serà utilíssima per a totes les esferes de la vida. La cosa en qüestió és aprendre a passar gust intentant fer el que fas tan bé com puguis i sàpigues i en paral·lel aprendre a passar gust esforçant-te per intentar fer-ho cada vegada millor. De vegades es parla de les ambicions, de les ganes de fer bé les coses o de simplement intentar millorar cada dia com d'una mania fanàtica, com d'una actitud ofuscada i severa. Solem associar l'ambició a la supèrbia i fins i tot a les intencions més espúries: la figurera, la cobdícia, les ànsies de ser un triomfador en el sentit més banal, egoista i buit de la paraula. Jo, en canvi, som partidari de reivindicar l'ambició com una forma d'entreteniment, d'inculcar als al·lots la idea que les ganes de fer-ho cada vegada millor –en el que sigui– poden ser una forma d'alegria. I això, per exemple en el futbol de les categories inferiors –quan l'ambient al camp és bo, els nins encara conserven la innocència i els àrbitres no han de fer de policies–, és possible ensenyar-ho, o ajudar a què els menuts ho aprenguin. Com és obvi, aprendre a passar gust intentant millorar també implica aprendre a no dramatitzar quan no ho aconsegueixes. Passar gust quan ho intentes i no dramatitzar quan fracasses: val per a tot.