Des de la humiliant retirada espanyola del Sàhara Occidental, la simpatia envers el poble sahrauí ha estat molt ampla i transversal. Mentrestant, els successius governs des de la Transició han intentat mantenir un difícil equilibri entre l'exigència d'un referèndum d'autodeterminació preconitzat per l'ONU i la servil actitud de no molestar en excés el veí amenaçador. Però ara s'ha produït un tomb en acceptar de facto la marroquinitat de l'antiga província.
Les formes i el tempo en què Pedro Sánchez ha fet aquest gir són cridaners: manca d'acord en el si del propi govern, manca d'exposició en el parlament, manca de transparència pel que fa als motius reals del canvi de postura, i manca d'oportunitat en provocar Algèria, el principal subministrador de gas, enmig d'una severa crisi energètica.
Que hi ha un xantatge per part del Marroc és evident i històric. Allò que no es coneix, a hores d'ara, és quin tipus de pressió o amenaça ha fet que es produís aquest gir que suposa, de nou, donar l'esquena al poble sahrauí i a les seves aspiracions legítimes. Sabem que els moviments en el tauler internacional no solen atendre ni a la coherència ni a les normes, ni molt menys a la justícia, el que no sabem és a canvi d'evitar què s'ha cedit ara al xantatge.