A questa setmana farà cent anys de la inauguració de la línia aèria entre Barcelona i Palma. Concretament va ésser diumenge, dia dinou, festivitat de sant Josep. No podia haver-se triat una data més assenyalada, si tenim en compte que un dels promotors era Josep Tous Ferrer, fundador, també, d'aquest diari que teniu a les mans. El primer terç del segle passat sorgiren a Mallorca grans empresaris que sabien que la creació de riquesa era part inseparable del progrés col·lectiu. Tous Ferrer va promoure empreses que tenien un punt d'aventura i de poesia. El tramvia, el Teatre Líric, la plaça de toros, el transport aeri... L'Aero-Marítima Mallorquina disposava de dos hangars en el port de Palma i d'un taller, a l'avinguda d'Alexandre Rosselló, prou gran com per a construir-hi hidroavions. Fet i fet, aquells dies de març s'hi donaven els darrers retocs a l'anomenat Ramon Llull. Tanmateix, la companyia ja n'havia adquirit cinc (tres Macchi i dos Saboya) que havien estat batejats amb els noms de Mallorca, Menorca, Ibiza, Barcelona i Palma. Únicament disposaven d'un motor, de manera que segons la normativa de vol no podien transportar passatgers, descomptant el pilot i el mecànic.
Aquells hidroavions feien de carters. Les cartes eren un suport indispensable de l'activitat comercial, però també parlaven de sentiments encesos i de sentiments ferits, d'enyorances pregones, d'una quotidianitat compartida a través de la distància. Els hidroavions s'enlairaven de Palma entre les nou i les deu del matí i ja s'emportaven les cartes que havien arribat dels pobles amb els tren de primera hora. En canvi, des de l'aeròdrom de la Volateria (actualment, El Prat) partien a les tres de la tarda, no sols amb la correspondència que s'havia generat a Catalunya, sinó també amb la provinent de Madrid i França que havia arribat a Barcelona, també en tren, el mateix matí. El vol a Palma durava una hora i mitja. Així que en escurçar-se el dia, a la tardor, aterrarien amb fosca. Era, aquest, un dels moments del vol que requeria una major perícia del pilot i, de fet, entre les proves a superar per a obtenir-ne el títol hi havia un aterratge de nit. L'Aero-Marítima va contractar aviadors força experimentats: Guarnieri, Passaleva, Spada i un mecànic, Cesare Tizzi. Tanmateix qui portava la batuta de l'empresa era Manuel Colomer, un joveníssim pilot barceloní que havia caigut en grat a Mallorca. Colomer simbolitzava el progrés, abraçava el futur.
Un futur que no seria seu. Vint dies després de la inauguració dels hangars, el vuit d'abril, Manuel Colomer moriria a la Mediterrània. Era dissabte. Passades les quatre de la tarda, la tripulació d'un pailebot que feia la travessada entre Vinaròs i Sant Feliu de Guíxols va localitzar, a unes deu milles de la costa, un home ferit, el mecànic Tizzi, que s'aferrava a les peces de l'aparell que suraven. Colomer havia desaparegut. L'Ibiza havia perdut oli, el motor s'havia encès. Això va dir Tizzi. Tot d'una que se'n va tenir notícia, de la tragèdia, El Río de la Plata, un creuer que no trigaria a ésser desballestat, va salpar del port de Barcelona per rastrejar la mar infinita. Inútilment, és clar. Les ones són intemporals. Ni es desfan com l'ennuvolada ni es mustien com tot allò que ha crescut a terra ferma. Ben segur que a qualque cova ignota, acaronen Colomer amb pinzellades de verd i blau.