Feia algun temps que no sabia res de la seva vida. Nascut a Algaida, vivia a Barcelona. Entre les dificultats pròpies de l'edat i la pandèmia imaginava que no ens veuríem més. Pensava que difícilment tornaria de vacances a Algaida, tot i que aquí hi tenia un lligam i un entorn familiar que els més grans encara recorden. La seva memòria persistirà, però potser molts desconeixen allò que han estat els trets personals i professionals que han marcat la seva vida. El metge Guillem Verger Garau ha mort a Barcelona fa poc més d'una setmana.
Estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on fou condeixeble de Jordi Pujol. Els seus estudis i els inicis professionals marcaren el seu compromís professional i social. Sabia perfectament d'on venia i coneixia les febleses i ambigüitats del poder que exercia el seu pare com a membre de les elits locals a Algaida. Amb aquesta temàtica de fons mantinguérem moltíssimes converses durant les visites a casa. Necessitava redimir el pare i cercava evidències amb la voluntat de mantenir un relat coherent sobre els anys trenta i quaranta. Ell mateix reconeixia en un dels escrits que el temps d'estudiant fou trist, tètric i nacional catòlic pels quatre costats. Llest, com era, sabia perfectament que el pare havia tingut un protagonisme polític durant la Guerra. L'univers professional i social de Guillem Verger a Barcelona ben aviat s'orientà en una altra direcció ben diferent d'aquella que havia viscut a Mallorca fins a l'adolescència, la intensitat en que visqué políticament i professionalment els anys cinquanta a Catalunya l'allunyaren definitivament d'aquell món atàvic i arcaic. El metge Verger, pare, moria sobtadament, a Algaida, el 1954, mentre el fill començava a volar en altres direccions, tot just fascinat per la politització i el compromís social i cultural.
Com a professor i com a professional de la medicina, Guillem Verger era un personatge fascinant, de tal manera que resta en mi un agraïment infinit a la vida que m'ha permès gaudir amb l'amistat d'un personatge singular d'aquesta naturalesa. En el seu terreny professional de la medicina era un home de combat, un milicià de l'assistència mèdica, de la lluita diària per millorar els serveis públics, un militant de la societat del benestar, crític amb la classe política. Però també hipercrític amb la corporació mèdica i amb el model de societat, que, prioritza la gestió a l'assistència o la docència dels millors professionals, paga millor la gestió i la política que no la dedicació diària, silenciosa i invisible de grans professionals. Adéu amic.