La plenitud que sent amb les meves amistats m'embamba. El món ens trepitja, els lloguers ens ofeguen, les feines ens esgoten, la rutina ens menja, la salut mental ens manca; la vida ens engoleix, però almenys ens estimam.
La vida adulta és anar fent. La productivitat, la mesura del que és quotidià. I dins tota aquesta voràgine, on ens trobam més prop dels trenta que dels vint, hem trobat petits refugis on descansar una mica. Sapigueu que si l'existència se us empassa, és més fàcil el tràngol si t'envolta gent que et cuida. No tenim res més. Ni podrem comprar una casa, ni tenim la vida resolta, però el confort d'una abraçada fa que tot passi una mica millor.
Si demà el món s'acaba, se'm queden al pap dues coses. La primera, no haver lluitat una mica més. La segona, la guard per les amigues.