La insubstancialitat de la paraula

Fa alguns anys, el govern de Canàries va promoure el Día del Libro amb un eslògan inspirat en Celaya. Si el poeta anunciava que «la poesía es un arma cargada de futuro», els canaris afirmaven que era la paraula. És a dir: «la palabra es un arma cargada de futuro». Bé, d’acord. La poesia troba en la paraula una de les maneres d’expressió més genuïnes. Tanmateix, el pas del temps ha deixat el poeta en entredit. La poesia transcendeix, però el futur mai no serà del poeta, sinó dels altres. De quins...? Dels que controlen l’aigua que bevem, l’aire que respirem. D’altra banda, cas que realment la paraula sigui un arma de futur, compte amb la paraula, perquè pot tenir un efecte bumerang. Fixeu-vos en els que parlen més, els polítics. De cada cent frases, en diuen una d’assenyada. Les altres noranta-nou són femta. Exemples...? Tants com vulgueu. Mariano Rajoy visita Palma i s’omple la boca de visques al rei emèrit. I per actuar així s’ha d’estar força desinformat, ésser un inconscient o tenir un concepte molt baix de la intel·ligència de la ciutadania. Malauradament, Rajoy només és un de tants dels que parlen per parlar. En la xerrameca que amb tant de vigor conreen els col·lectius que remenen les cireres, s’han de distingir tres variants: la somerina, la maliciosa i la purament bajoca. Situeu Rajoy on considereu de les dues darreres. Un exemple de la primera el trobem en les paraules i en l’actitud del president d’Aragó, de cognom Lambán com un dels professionals de lluita lliure més populars dels anys cinquanta. Un Lambán m’ha dut a l’altre. Félix Lambán, el lluitador, tenia un cap vigorós, de pedra foguera. Dues caparrades li va clavar Tarrés en el front i ni així va poder evitar que es proclamés campió d’Espanya més fresc que una rosa. El combat va tenir lloc en el Price, a Barcelona. Concretament la nit del 12 de gener de 1954. Lambán, el socialista, no li queda enrere. Vull dir que també és de cap dur. Per a Javier Lambán, el problema més pelut que té Espanya és Catalunya. Ho diu, ho repeteix. I a partir d’aquesta convicció sense fissures se’n va a la guerra. La darrera que se li acut: planta Aragonès en intuir que no li permetrà pintar-la en els Jocs d’Hivern. Res, ximpleries. La dreta i els seus germans, els Caralsoles, també empobreixen la paraula, però fan ús d’una fraseologia de romancer. A parer d’Ortega Smith «con Vox se acabará el destierro y el Cid volverá a cabalgar por Castilla y León». Per a aquesta gent el símil de la victòria és una cavalcada. Acabada la guerra de Don Fransisco, quants de generals varen ésser immortalitzats en pedra sobre un cavall i a tot estirar sols havien colcat a la cadireta...? En fi...! Amb els mateixos referents emocionals d’Ortega Smith, Pablo Casado afirma que «la hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre junto al imperio romano». Colossal! Si Giménez Caballero no surt de la tomba a picar de mans enfervorit, és perquè els morts són morts i, els morts, no tornen. Però això són figues d’un altre paner. Deia que la paraula ha esdevingut insubstancial. No és un arma de futur (ai, Celaya!), sinó de retrocés. L’efecte bumerang, ja ho he dit. Tantes esperances que hi posaren, en la paraula llancívola, els Celaya i els Blas de Otero...! Doncs mireu, ara ja és de retorn. I ens colpeja a la cara.