Després de sopar amb les meves germanes em toca anar a tancar les barreres de la finca de Son Homar. Durant aquest petit trajecte tenc temps per a contemplar, a la llum de mitja lluna, la immensitat de l'univers amb innumerables estrelles que brillen en el firmament com si fossin petites llumineres, penjades a un sòtil sense límits, essent cada una un món immens.
Espontàniament brolla del meu cor un sentiment: Mon Pare, tot això és vostre, és la vostra obra! I neix dins mi una exhalació com si fos del fill pròdig: mon Pare bo, no vos meresc, però vos necessit! Calla, calla, fill meu –diu mon Pare, abraçant-me i ofegant les meves paraules–. En aquell moment vaig sentir com un riu de felicitat que corria per les meves entranyes, mentre jo pensava: venturós aquell qui, talment com sant Agustí, pot experimentar quina cosa sia el sentir-se fill pròdig dins els braços de Déu Pare…
Mentre expiraven els darrers calius dins la foganya, anava a dormir amb les belles paraules del salm 90: «Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós, digues al Senyor: Sou la muralla on m'empar, el meu Déu, en qui confiï…»