Per fer-ho senzill: la vida és com les monedes, té dues cares. I matisos a voler. Però bàsicament, cara i creu. Parlem de Llucmajor, situem-nos a la primavera de 1921. A mitjan maig va desaparèixer una criatura de sis anys. Els pares en donaren noves: entorn de les tres de la tarda l'enviaren a tenir esment de la guarda de porcs. I em direu: tan petitona...? Doncs sí. Les persones venim d'un silenci (i tant, Raimon!) i d'una claveguera on no hi habita l'ànima. Pensem en els naturalistes, en Zola o en Barbusse. Conec un nonagenari que feia de pastor, també amb sis anys, l'edat que tenia la nena desapareguda, de nom Jerònima. Em contava, el meu amic pastor, amb una vena narrativa admirable, com eren de llargues les nits d'estiu quan qualsevol fresa és un qui s'acosta. La petita Jerònima vivia a can Muleta. Abans de caure el sol, la Guàrdia Civil en va localitzar el cos sota una figuera, en un sementer de civada. Presentava signes de violació i una ganivetada al cor.
L'opinió pública va quedar sense polsos. Aquells dies, precisament, l'Audiència de Palma havia condemnat a mort en Joan de Mina, un criminal de muntanya, tan precís amb la destral com amb el ganivet. Finalment va ésser indultat en consideració a la seva edat avançada. Tanmateix, va desaparèixer de la nau que el traslladava a la Península per complir condemna en un penal. Hi ha hagut una Mallorca de rostoll, de perfil gruixat, que literàriament no s'ha tingut en compte. S'insinua a alguna de les narracions de Joan Rosselló de Son Fortesa, potser. Jaume Vidal Alcover va ésser un bon conversador, un hàbil polemista. Compartia amb Costa i Llobera l'animadversió cap a les madones de possessió i s'irritava d'allò més quan s'identificava la Mallorca pagesa de sucre i mel, tan lligada a l'Escola Mallorquina de la segona fornada, amb la pagesia real. Sostenia que la Mallorca poetitzada no podia considerar-se fruit de la idealització del paisatge i dels costums, sinó que era pura ideologia.
Conservadorisme de cartilla, és clar. Però tornem a la petita que guardava porcs i trobaren morta al peu d'una figuera. L'assassí va ésser n'Agustí Pua, un jornaler. El detingueren mentre dormia en el paller de Son Soler, i segons la Guàrdia Civil va admetre haver comès altres violacions. I bé...! Fins aquí la crònica negra; tot fa part d'un món sòrdid, fàcilment inserible a la novel·lística de Zola. La detenció del tal Agustí va produir-se la nit del 23 de juny. Dos dies abans, Maria Antònia Salvà, la llucmajorera, la poetessa que va saber unir ànima i paisatge, donava a conèixer l'anomenat Himne mallorquí, amb la recomanació que fos cantat pels nins a l'escola. De la partitura en va ésser autor l'organista de la Seu, mossèn Bernat Salas. Allò que ens crida l'atenció és el poema de Salvà. Diu la darrera estrofa: «Bella terra mallorquina,/ la de Lluc i del Gorg Blau,/ de la Verge Catalina/ i de Llull bressol suau./ Bella terra mallorquina, Déu te do salut i pau!». Heus ací les dues cares de la moneda, amb dos llucmajors, dues mallorques, dos mons. Tot és anècdota. Però també motiu de conversa apassionada quan amics i coneguts, en comptes de reduir les frases a través del WhatsApp, quedaven a la barra d'un bar. Puc endevinar el comentari de Vidal Alcover a l'agradós cant patriòtic de Salvà. Ideologia, hauria dit, pura ideologia.