El batle de Madrid, JL Martínez Almeida, s'ha cobert de glòria amb el ‘cas Almudena Grandes'. Sí, ell n'ha fet un cas, perquè ha tractat tota la qüestió amb una manca de delicadesa pròpia de persones que valoren la cultura per la seva toxicitat. Homes com ell estan en el món perquè la dreta més extremada en necessita molts: peons d'una croada per a la plena recuperació de privilegis i la ruïna de les forces polítiques que posen la persona en l'escaló més alt dels seus objectius.
Però en la crítica a aquest batle no hem tengut en compte el grau de raó que l'acompanya en dir, per exemple, que no considera adequat nomenar Almudena Grandes filla predilecta de Madrid. Si l'alcalde d'un poble, d'una ciutat, ha d'atendre el parer de les majories, algú dubta que hi ha una majoria a Madrid que no sent cap predilecció per l'escriptora? Direu que el reconeixement de mèrits no hauria de dependre d'afinitats ideològiques, i no tothom us negaria la raó. Però les ciutats, els països, manifesten els seus posicionaments sobretot a partir del vot. La majoria dretana de Madrid és un fet inqüestionable, com ho és el caràcter ultra (o quasi) de les principals figures dels cartells dels partits que governen. En aquestes figures –Martínez Almeida entre elles–-, hi destriareu sense gaires dificultats un aire de menyspreu pels seus adversaris, com és preceptiu en una política que només pot créixer en un espai on regna la tensió, la violència verbal (i gestual), i el llenguatge bel·licista; on la mentida i la calúmnia troben el seu encaix més còmode i creatiu.
Es tracta d'una dreta que ha estat convertint Espanya en un polvorí i fa surar en l'aire de cada dia la pregunta de qui accionarà el detonant. El panorama ofereix diverses possibilitats, totes elles encarnades en rostres ben coneguts i en retòriques infames. «Mala gente que camina y va apestando la tierra», que diria don Antonio Machado, qui va fugir d'aquesta Espanya que havia «desaprès d'entendre an els teus fills», segons retret de Maragall.
Sí, és cert que gent del PP lamenta la decisió del batle de Madrid, però contra ell no s'han aixecat les veus que hauríem pogut sentir, les veus de la dreta civilitzada, que ara ja no sabem si va existir o fou un desig no atès de dignitat col·lectiva.