Fa uns dies es va produir el relleu en el Govern d'Alemanya. El nou canceller, el socialdemòcrata Olaf Scholz, va rebre el traspàs de poder de mans de la que fou cancellera durant setze anys, la conservadora Angela Merkel. Tot i formar part dels dos partits opositors, la cerimònia resultà exquisida en les formes. Merkel desitjà sort a Scholz, el qual agraí i reconegué els èxits de la seva antecessora. Per desgràcia aquestes formes educades i plenes de conviccions democràtiques són absolutament impensables a l'Estat espanyol en l'actualitat. D'aquí l'enveja sana que sentim quan comprovam el respecte amb què es tracten els polítics alemanys, talment com a les Corts Generals espanyoles, on els crits, les desqualificacions, els insults i les mentides formen part del fastigós espectacle que a diari ens ofereixen els noticiaris.
Però no és només en les formes que els polítics alemanys ens donen una lliçó, sinó en el fons. Per començar, mai no s'emboliquen amb la bandera per demostrar el seu patriotisme. Si els símbols són de tots, no es poden emprar contra els adversaris. Igualment, a socialdemòcrates, conservadors, verds, liberals i esquerra ni se'ls passa pel cap pactar amb l'ultra dreta de l'AfD. Amb els resultats recents, el partit de Merkel hauria pogut fer majoria parlamentària amb els liberals i l'extrema dreta, però ni ho va intentar. Amb aquestes conviccions democràtiques no és estrany que els Verds, que han estat governant amb els conservadors, ara hagin entrat al govern amb els socialdemòcrates i liberals. Simplement, s'arriben a acords polítics per tal de fer possible la governança i únicament s'aïllen a aquells que tenen un comportament i una ideologia antidemocràtica.
Tot el contrari que a Espanya on Partit Popular i Ciudadanos es manifesten amb els franquistes de Vox i pacten a comunitats autònomes i a ajuntaments. I, sobretot, copien el discurs i les formes de l'extrema dreta. Aquesta setmana, el líder dels populars, Pablo Casado, ha superat tots els límits que s'haurien de permetre. És imperdonable que un aspirant a la presidència del Govern fomenti l'odi contra una part dels ciutadans de l'Estat. Però que menteixi conscientment acusant els professors de Catalunya de torturar els alumnes que parlen en castellà, obeint consignes polítiques dels independentistes, és una infàmia intolerable digne de ser denunciada a un jutjat de guàrdia. I el més greu és que ningú no li retreu aquest comportament indigne. Ni els altres partits espanyols, ni els mitjans de comunicació el contradiuen ni li recriminen l'odi que traspuen els seus insults.
I la pregunta és: fins on arribaran? Què pretenen? Arribar al poder, però a quin preu?
Fa diverses dècades, quan va començar l'èxode de ciutadans alemanys cap a les Illes Balears, un diputat alemany va proposar que les Illes Balears es convertissin en el Land número disset d'Alemanya (els länder alemanys són setze). Naturalment, la broma, a part d'escandalitzar alguns ultres espanyols no va tenir més repercussions. Però, vist el que està passant a Espanya, i el que podem esperar si qualcú no hi posa un poc de seny, on hem de firmar per convertir la nostra Comunitat autònoma en el dissetè Land alemany? A més, ens estalviaríem 3.000 milions anuals del dèficit fiscal que suportam amb l'Estat. No seria un mal negoci.