Una de les polèmiques més cridaneres, en les quals es va veure involucrat Gabriel Alomar, va ésser iniciada per Josep Carner des de les pàgines de La Veu. El motiu és irrellevant. Un regidor de la Lliga Regionalista a l'Ajuntament de Barcelona, Oriol Martorell, va votar en un ple en contra de les consignes del partit i en va ésser expulsat immediatament. Aleshores, Alomar va sortir en defensa del regidor defenestrat i va aconseguir que tota la ira del cambonisme li caigués a sobre. Carner va dedicar-li dos articles, irònics i despectius. Endemés, amb un tuf classista de no dir. El primer, però, va ésser el més comentat, potser pel títol: Aquell de la gorra d'en Rull. No cal dir que aquell és la manera grollera d'anomenar Alomar, i la referència a la gorra va ésser entesa per tots els lectors. Alomar havia fet mans i mànigues per salvar Rull, condemnat a mort per diversos atemptats, tot i que en cap moment van poder demostrar la seva culpabilitat. El cas és que Rull, abans d'ésser ajusticiat, va llegar la seva gorra a Alomar en senyal de gratitud. Carner, en fer-ne burla, d'aquesta història, es llença fang a la cara. Alomar tampoc en va sortir del tot ben parat, de la disputa.
En la defensa que en va fer, del regidor Martorell, afirmava que entre esquerra i regionalisme sempre triaria esquerra, de manera que aquesta frase ha servit per a qüestionar la seva fidelitat al país, sense reparar, els que ho han fet, en les postures radicalitzades i excloents del moment. Allò que no concep Alomar és una Catalunya en mans de Cambó, de la mateixa manera que, més endavant, un altre intel·lectual mallorquí, Joan Pons i Marquès, afirmaria que una Catalunya esquerrana ofèn l'esperit regionalista. És cert que Alomar va sintonitzar amb el socialisme tant com amb l'obrerisme republicà i catalanista, potser perquè l'aproximació al poder satisfeia la seva vanitat, una mica infantil. Altrament, tenia un remarcable sentit estètic de l'ètica. Josep Maria de Sagarra el titlla de personatge excèntric. Tanmateix, la seva biografia excel·leix.
El propi Sagarra en diu, d'ell, que «si produí un anecdotari públic, i privat, dels més suculents, el seu gest intel·lectual fou, vist en conjunt, dels que es mesuren amb el compàs de la grandesa». I afinava, tot i que feia evident que Alomar no era de la seva corda. Es complau a contar, Sagarra, allò tan sabut d'Alomar, que s'amagava sota el matalàs si tronava. «Tal era la por que la pólvora, els sorolls i els trons produïen en l'ànim d'aquell terrorista en vers i d'aquell revolucionari amb sentiments de nimfa».
Doncs bé, el mes de març de 1922, en el moment més àlgid del pistolerisme, amb la llei de fugues de Martínez Anido de garant de la pau social, quan la violència dels carrers aconsellava fer el cap viu, va fer-se pública una proclama titulada Als intel·lectuals, en la qual s'exhortava la intel·lectualitat a pronunciar-se contra la situació de criminal abús amb paraules tan llampants com aquesta: «Nosaltres protestem contra la deshonrosa instauració del crim com a norma política, per part dels mateixos encarregats de la justícia...» I qui va ésser el primer a signar-la? Alomar, no podia ésser cap altre. El mateix Alomar que, segons Sagarra, «quan queien quatre gotes i es sentien un parell de trons (···) es posava a plorar i espeternegar com una gata histèrica».