Fa uns dies el doctor Miquel Munar advertia en una columna a Ultima Hora que la població de les Balears s'ha doblat en quaranta anys, i que mentrestant els nostres polítics es distreuen amb banalitats. Al seu crit d'alarma encara hi podríem afegir que la població pujarà un 14 % més en deu anys fins arribar a 1.334.731 habitants, segons dades de l'INE, mentre la població de l'Estat espanyol només creixerà un 0,81 %. Si es compleixen aquestes previsions, rebudes per cert amb indiferència absoluta per part del Gobierno d'Espanya, superarem la població de l'Aragó, que té una superfície deu vegades major.
Escrits com el del Sr. Munar s'agraeixen, perquè la primera passa per resoldre els problemes és denunciar-los. Després els poders públics estan obligats a actuar, i amb urgència si el repte és d'aquesta envergadura. Fins ara, emperò, tot el que ha fet la presidenta Armengol es clamar en el desert madrileny que el Govern espanyol ha d'ajudar «l'Espanya que s'omple» a més de l'Espanya que es buida, i ja sabem que aquesta ajuda no arribarà mai. Si per una banda Madrid explota sistemàticament les Balears, segons el principi colonial de mínima inversió, màxim benefici, ara ens trobam, per acabar-ho d'arreglar, que la Unió Europea acaba d'estirar les orelles a Espanya perquè és l'únic país que no es recupera de la crisi. Amb l'exigència d'Europa de reduir el dèficit, és evident que el robatori fiscal continuarà, o fins i tot creixerà.
Les ajudes econòmiques, en tot cas, no solucionarien el problema de la superpoblació. Les illes són espais limitats, i un consum excessiu de territori i recursos perjudica la qualitat de vida de tots els habitants. A més a més es posa en perill la supervivència de la llengua i la cultura autòctones, com també assenyala el doctor Munar. És per tot això que illes independents com Malta i Islàndia, i arxipèlags autònoms com les Fèroe, limiten l'augment de població amb el requisit d'un contracte de feina per obtenir el permís de residència. O que les illes Aland, de Finlàndia, van més enllà i regulen estrictament el dret a domicili per preservar la identitat cultural, tot amb el vist-i-plau de la Unió Europea. A les Balears, en canvi, com a colònia d'Espanya que som, l'arribada de nous residents depèn totalment de la voluntat de Madrid, que a ca nostra l'únic que cerca és fer calaix. Si de passada això suposa reduir la nostra llengua i la nostra identitat a la mínima expressió, rematant la feina iniciada per Felipe V de Borbón i continuada per dictadures, repúbliques i monarquies, la jugada els sortirà rodona.
L'única solució viable i realista per revertir el creixement desbocat és controlar l'entrada de nova població, com fan tots els Estats. Per això cal comandar de bondeveres a ca nostra, cosa que no veurem mai de la mà de les sucursals del PP i el PSOE, ni de cap altre partit dirigit des de Madrid. Pel que fa als partits de país, encara esperam que alcin el cap i agafin el bou per les banyes. El nostre futur com a poble amb identitat pròpia, i com a comunitat sostenible, depèn d'ells.