No es pot explicar, però existeix l'emoció de trobar aquell llibre que, per les seves característiques, ens allibera de preocupacions, deures i altres obligacions que marquen el ritme de la vida quotidiana. Llibres que ens capbussen en un mar de coincidències i de plaers que recordam remotament, llibres que són com medicines i que guareixen ferides que, a vegades, ni tan sols sabem que les tenim. Aquesta és la sensació que ha recorregut el meu pensament quan he intentat expressar el que m'ha produït la lectura de Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d'illes i miratges, de Miquel Àngel Llauger (Lleonard Muntaner, 2021). No és una circumstància irrellevant el fet que Llauger sigui un poeta, i sobretot, un poeta amb imaginació. La poesia no és cosa fàcil i precisa d'una dimensió imaginativa que permet relacionar fets i objectes molt distants entre sí, però que en un moment fugaç saben trobar-se i expressar allò nou que ens sorprèn i ens arravata. Algunes pàgines d'aquest breu (breviari), però intens i acolorit llibre fan possible aquesta explosió lluminosa i ens retornen a la innocència perduda: «De nins, dins la banyera, fèiem una illa amb el genoll». Aforisme pur, realitat màgica.
El tema són les illes, però no qualsevols. Illes presó, illes imaginades, illes fantasmes, illes literàries, illes desaparegudes. Grosses i petites, visibles i invisibles. Les illes de les quals tenim només una noció vaga, encara que siguem illòmans o illetrats. O illesauris, com els darrers monstres que habiten en un territori que s'enfonsa i que es perd sense remei. L'illa és una concepció filosòfica, una marginalitat desitjada, que a vegades s'imposa per la realitat geogràfica, però que en altres casos és producte d'una elecció. L'illa com la pensaren altres abans que Llauger: Verne, Defoe, Pla, Verdaguer, Cervantes, la llista és volgudament incompleta.
Sempre queden illes fora del nostre abast, com a perles tancades en el cor d'una ostra que s'amaga en un indret inexplorat. L'illa és la benaventura feta terra, allò que veieren els navegants després de dies amarats en la salmorra de la mar inacabable. Allò que aspiraven a governar homes de talent com Thomas More o Jonathan Swift, el lloc de la utopia, on fins i tot els monjos anacoretes podien creure que estaven més a prop del cel. Com diu l'autor, l'illa és la forma del Paradís perdut, i sortosament retrobat enmig de l'oceà. Puc assegurar que des de la guia d'Alberto Manguel i Gianni Guadalupi, que no havia gaudit tant d'un viatge per la geografia fantàstica, per llocs imaginaris i llocs reals que se creuen com en una gran plaça on s'haguessin apagat tots els semàfors i els cotxes circulessin sense arribar-se a topar. Tot un joc de la imaginació que fa servir els vímets de l'autèntica literatura, la que utilitza totes les potències de l'ànima: el pensament, la memòria i la voluntat.