Dos amics es troben fent un cafè. Un comenta a l'altre que a la comissaria de policia i a la caserna de la Guàrdia Civil de la ciutat hi oneja la bandera espanyola tota sola i sense companyia; en canvi, als enfronts dels edificis institucionals locals i autonòmics, l'espanyola penja sempre, si més no, en companyia de l'autonòmica o amb dues companyies si hi afegim la de la localitat i ja són tres, o quatre si encara hi posen la de la UE.
L'altre amic intenta explicar-li que hi ha una regulació d'aquesta mena de símbols. La llei 39/1981, de 28 d'octubre, de banderes, que sortia al BOE el dia 12 de novembre d'ara farà exactament quaranta anys, creu que forma part de l'ofensiva nacionalista espanyola sorgida arran del cop d'Estat del 23-F, aquell intent sediciós, previst pel qui fou per temps braç endret del rei Joan Carles, el general Alfonso Armada, i fracassat per precipitació de militars com Jaime Milans del Bosch i els guàrdia civils comandats per Antonio Tejero Molina.
Puntualitzem. Fracassat del tot no, certament, perquè d'aquelles pluges aquest fang: la Lohapa i altres lectures restrictives i recentralitzadores de la Constitució han fet inviable un model autonòmic més autèntic.
Però l'amic rebec no hi està d'acord. Ell el 2006 va llegir la traducció al català de Nationalism Banal, de Michael Billing i sap que es tracta del conjunt de pràctiques, hàbits, creences i signes que les nacions establertes –aquelles que estan segures de la seva pròpia continuïtat– manifesten de forma quotidiana, rutinària, subtil i familiar per a reproduir-se com a tals i així recordar a la gent la seva pertinença i lleialtat a la mateixa nació. ‘Banal' s'ha d'entendre aquí en el sentit de ‘comú', ‘quotidià'. Des del mapa que es mostra al telediari en parlar del temps fins a ‘la Roja' o la creença que, ‘per educació', els catalanoparlants han de passar-se al castellà quan en una reunió qualcú, potser de forma poc cívica, ho exigeix.
– ...I t'has fixat que a la nostra illa els catalanoparlants hem de ser constitucionalment ‘bilingües' mentre els castellanoparlants poden imposar tranquil·lament el seu monolingüisme? On queda la igualtat dels ciutadans proclamada per la Constitució? Per cert, qualsevol aprenent de sociolingüística sap que el primer pas per a la substitució d'un idioma per un altre amb forts poders d'estat al darrere (el BOE, per exemple), és fer que una població esdevengui bilingüe. Llavors la llengua marcada s'abandonarà per inútil.