La sentència del tribunal de Sàsser a favor de la immunitat de Puigdemont fa que els esforços del jutge Llarena per empaitar-lo ens remetin als dibuixos animats del Coiot i el Correcamins. En sabeu l'argument? El Correcamins va on vol i el Coiot el persegueix per allà on va. Tanmateix, el Coiot sempre arriba tard i, a sobre, sol clavar-se una nata de cal déu.
Dilluns passat va tornar a passar a Sardenya i el final –no per previst, menys espectacular– ha tallat d'arrel les esperances de l'espanyolisme de bombo i platerets. La gestió del magistrat Llarena havia coincidit amb la convenció del Partit Popular, que acaba d'iniciar la cursa cap a la Moncloa amb l'objectiu prioritari de salvar Espanya, cosa que passa indefectiblement per l'empresonament de Puigdemont. Tot plegat, les iniciatives judicials i els mítings d'escataineig de la dreta, han contribuït de manera notable a l'enrariment (una vegada més!) d'una convivència força malmesa.
L'episodi de Sardenya ha quedat en no res. Llarena i el Tribunal Constitucional contra Europa? D'acord, no cal ni comentar-ho. L'embranzida dels conservadors, en canvi, ens permet preveure un futur immediat d'infinita cridòria i exaltació patriotera. Com ahir i abans d'ahir, com sempre. No hi ha temps que no torn. Casado va convocar la seva gent a la plaça de toros de València, talment com ho havia fet Gil Robles l'any 1935. I va dir-ne de grosses, Casado, fins al punt de convertir el cor de les masses en material inflamable.
Ho va tenir bo de fer, en el benentès que el seu públic és d'un nivell cultural elevat i escolta amb més interès les qüestions de temàtica filològica o històrica que els tòpics de l'esquerra, sempre alarmistes, tocants a la pujada de l'electricitat o de l'habitatge de lloguer. La setmana anterior al xivarri de València, Aznar li va ordenar (suggerir...? No, Aznar no suggereix, ordena) que fes ús d'un llenguatge cheli, més propi de la sarsuela que d'un parlament europeu. I Casado se'l va escoltar.
Vegeu les seves propostes: reformar la llei de símbols per tal de protegir els Borbons de les crítiques, prohibir l'indult dels condemnats per sedició, protegir la llengua castellana tant o més que Toni Cantó, demostrar amb quatre nesples ben pegades que Catalunya no és una nació i, per suposat, encalçar Puigdemont, encara que sigui per camins de ferradura. En conclusió, Casado va fer del llenguatge d'odi, ideologia i programa de govern. Seria lògic, per tant, que ens demanéssim on pretén anar aquest home.
Però, cas de fer-ho, demostraríem una ingenuïtat fora mida. On va...? Potser no ho sabem...? A fer-se Espanya seva. I aquí comença el dol. Torno a Gil Robles. En aquella plaça de toros de València, plena de gom a gom, Gil Robles va afirmar (i vius! Ja era un home dret i fet, fregava la quarantena) que les dretes s'havien reunit perquè «acudimos en socorro de la patria». Ho va dir talment. I sense enrojolar-se. Més endavant, l'any següent, el juliol de 1936, va passar el que va passar.
Probablement Gil Robles no volia la guerra... Vull dir que les proclames incendiàries dels Casado, Aznar, Díaz Ayuso, Felipe González (uep! No m'he equivocat, parlo de la dreta) i d'altres, més que absorbir el vot de l'extrema dreta, allò que fan és feixistitzar el conservadorisme. Acabat el míting, va haver-hi festa desfermada al Palau Alameda, lloc de copes de la dreta triomfant. I entre canapès, Garvey, whisky, música i què sé jo, predominava un clam: «Puigdemont a prisión». De manera que arribats en aquest punt, encara que la tropa –cosa probable– hagués agafat unes bones mosques, cal posar el fre. Espanya es repeteix més que els cromos de Nestlé. I ho fa des de l'òptica més tràgica.
En acabar la Gran Guerra, l'any 1918, un diari francès va publicar el següent acudit: un corb es lamentava perquè sense cadàvers en el camp de batalla no tindria menjar. Aleshores, un altre li contesta: no et preocupis, vés a Espanya perquè allà mai no deixa d'haver-hi morts als carrers.