Faig una visita a les figueres que sembrà mon pare i en cull un paneret, bordissot i coll de dama blanques. Davall sa figuera ja en menj sentint aquella olor que fan les figueres en s'estiu. En tornar-me'n me saluda l'amo en Tòfol. Conten que l'amo en Tòfol Nialer va saber que havien posat una casa de putes al poble de veïnat, que és més grandet, més capital, i va decidir anar-hi. Li donaren les senyes i s'hi presentà en el mateix moment que treien un bubul, un taüt, amb un mort de la casa aquella. Voltà en rodó i decidí que ja ho provaria un altre dia. M'atur a conversar amb ell, bon contador d'històries. «Jo, Climent, tenia un animalet, una ego, que no creia, i no hi havia manera. Ho vaig dir a n'es ferrer Brull que ferrava animals de pota i me va contestà: ‘Jo vendré!' Un dia s'entrega i se'n va cap a s'ego i se posa a xerrar-li, però sense más ni menos comença a pegar-li un estol de galtades per sa cara, però fortes, fortes! En haver passat una estona li torna a xerrar un poc i s'acosta i me diu: ‘Ja està'. Tu! Voldràs creure que ara creu, però creu de bon de veres... Pareix un miracle i no ho és: devia ser un poc bruixot en Brull!»
Torn a peu pel camí des Rafal transitat per gent que camina i fa salut, no passen carros com abans, ni pagesos a peu, ho coment a n'en Sebastià Monjo i me diu: «Idò, què te pensaves? Ahir vaig anar a s'hort d'en Ribes i no vaig veure cap cristià que fes feina amb aquella calorada, tot eren moros. Haurem de mester molta gent, els mallorquins han tornat molt triats i molt esquitarells amb segons quines feines! Té una mala ferida aquest problema... i ja saps que en diuen de les ferides: ‘Metge piadós, nafra pudenta'».
M'atur al cassino i al tasser hi ha un fill del sen Gori Bronder. Mon pare me contava que un dia que el senyor rector bevia una cervesseta li va dir al sen Bronder: «Gori, i no me vens a veure mai per devers l'església i, en canvi, vens molt a veure sa madona d'es cassino».
En Bronder no s'ho pensà dues vegades: «Don Bartomeu, aquí pag i me donem beure i a l'església pagam i només beu vostè. Tanta sort, però, que llavors vostè escura!». M'assec a defora i veig que se comencen a congregar ciclistes de dues castes davant l'església, és diumenge dematí, els qui van per dins la garriga i els qui van per la carretera, els dos grups però saben bé on s'han d'aturar per berenar...
Passa en Colau Retort i l'escomet: «Te vull donar es condol, m'han dit que sa tia Maciana era morta. I que tenia?» I en Colau que és molt irresponsable me contesta: «Que tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!» «Vaja!», li dic jo. Se seu a la taula en Bernadí des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural: «Vaig anar a ses Torres d'Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d'un restaurant o d'un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos».
M'aixec i enfil la costa que me durà a ca nostra dalt del turó. S'amitger de Son Gobelles ha deixat una garba de ciurons a ca nostra. «Han deixat això», me diu el meu fill gran, que engronsa el seu fill petit, el meu nét. «Això?» Li dic. «Això són ciurons! A ca nostra se'n sembrava cada any una quarterada, ho has sentit bé? Una quarterada de ciurons. I fa mal collir-los! Fa molta vessa! Idò mumare ho sabia endegar. Saps que els ciurons s'han de collir de matinada, idò convidava una tracalada de gent, i lo que havia de ser una purga per noltros se convertia en una festa i tot a canvi d'un bon pa amb sobrassada i un tassó de vi. En sabia mumare, molt, en sabia!».