A La ruta –el segon llibre d'una trilogia esplèndida, La forja de un rebelde–, Arturo Barea parla de la guerra d'Àfrica i afirma que els soldats s'interrogaven sobre quin era el seu paper. La propaganda governamental escampava que Espanya era al Marroc per a civilitzar i cristianitzar les tribus. Aleshores, les preguntes que es feia la tropa eren d'una lògica aclaparadora. «¿Civilizarlos a ellos, nosotros? ¿Quién nos civiliza a nosotros? Nuestros pueblos no tienen escuelas, las casas son de adobe, dormimos con la ropa puesta, en un camastro de tres tablas en la cuadra, al lado de las mulas».
El vertader motiu d'aquella guerra era el de mantenir sota control espanyol les explotacions de ferro de Minas del Rif, una societat que tenia entre els accionistes la flor i nata del capitalisme espanyol. Les famílies Güell, Zubiria, Motrico, el comte de Romanones, Alfonso XIII... A la batalla d'Annual, concretament, moriren més de deu mil soldats de lleva, molts dels quals eren dels que s'havien demanat què hi feien, allà. Va ésser un 21 de juliol. Ho remarco, perquè el filòleg i també polític Pablo Casado, acaba de llençar la proposta de considerar cada 21 de juliol el Día de los Héroes de España, amb la finalitat d'honorar tots aquells que moriren per la pàtria etcètera, etcètera. La qualifiquem, la proposta, de broma de mal gust...? Sí, i tant! De la indignació que provocaren les campanyes d'Àfrica entre la gent que era obligada a incorporar-se a files, ens en deixà constància la Setmana Tràgica i totes les protestes socials que continuaren produint-se els anys següents.
Altrament, des de les altes instàncies militars i polítiques pretengueren confegir-li, a allò que era una guerra colonial maldestra, un aire de croada que alimentés, entre les classes populars, l'orgull nacional. Així, els dos lleons de bronze que custodien l'entrada al Congrés dels Diputats, són fets amb els canons que els amazics abandonaren a la batalla de Wad Ras. És evident que el filòleg, i també polític, Casado, ens vol inflamar el cor de patriotisme estil Pérez Reverte abans que la gent de Vox li robi la idea. No té en compte que la immensa majoria dels que moriren en aquella i a les altres guerres colonials del segle XIX, no eren herois, sinó víctimes, de manera que és gairebé immoral el fet de pretendre manipular la història sense miraments. Que en faig un gra massa, que probablement rebrà més felicitacions que crítiques...? És possible. Les xeremiades tenen força seguidors entre nosaltres. Nord enllà, no gaires. Borrell, Pedro Sánchez, Casado...? A Europa no fan planta ni des de dalt de la trona. I quasi sempre ha estat així, perquè els seus antecessors es lluïen de valent.
Després de la Gran Guerra, el comte de Romanones va voler visitar el primer ministre de França, Georges Clemenceau. Aquest sembla que va quedar tan impressionat de la categoria intel·lectual del comte, que va voler saber amb més detall quin havia estat el seu paper en la política espanyola, així que en va demanar clarícies a un funcionari de l'ambaixada. En saber que ho havia estat tot, no va poder dissimular el seu astorament. «Comment! –va exclamar– Ce type ha est-il votre chef du Gouvernement...? C'est curieux». No fan planta, ja ho he dit. Tanmateix, encara que no siguin llumeneres saben fer un ca seva amb més traça que na Peix Frit. Durant la Gran Guerra, Romanones va ésser un declarat francòfil, fins al punt de voler que Espanya s'involucrés en el conflicte. I diguem-ho: la seva motivació, més que ideològica, era comercial. Les mines del Rif, els socis francesos... Cal insistir-hi, perquè malgrat aquesta històricament reconeguda mediocritat, no n'hi ha cap, de polític, ni dels d'ahir ni dels d'ara, que no s'hagi tret amb bona nota dos o tres màsters en economia. I ara més que mai. Aznar, Felipe González...? Un i l'altre començaren a recórrer el país en Vespa. I mireu-los, més amunt que una miloca! Acabo l'article acudint a l'hemeroteca. Va dir Zapatero a Rajoy: «Ustedes hicieron las regularizaciones (referint-se a la regularització dels immigrants) con un bonobús». I va respondre Rajoy: «¿Qué es eso?» En fi! Qui tingui orelles que hi senti.