La necessitat de bastir titulars cridaners ens ha menat a unes incessants muntanyes russes, on l'eufòria i la desesperació s'encalcen desesperadament fins arribar a atropellar-se i confondre's. La ciutadania disposa ara mateix d'uns mitjans de comunicació numèricament superiors als que hagin existit mai abans. El dia no té hores per fer-hi un repàs, per somer que sia. El fet de sumar-hi els mitjans digitals, on line, ha deixat l'escenari ideal perquè s'hi comenci a aixecar una torre de Babel que deixarà la seva predecessora bíblica i les seves contemporànies del golf Pèrsic en jocs de Lego.
Aquesta allau de mitjans permet la irrupció frenètica de notícies i de fal·làcies, de variats punts de vista i focus de propaganda de la més baixa estofa. Les fakes, nascudes potser en un abocador de les xarxes, aviat ocupen el lloc abans destinat a les versions més o menys interessades dels fets, notícies al cap i a la fi. Avui, trobar un mitjà de comunicació que et mereixi una total fiabilitat és missió per al Diògenes de Sinope, que a la llum del dia i armat d'un quinqué cercava un home entre la multitud. No se'ns ha dit si finalment el va trobar o no, però les condicions de la cerca ja insinuen dificultats pràcticament insalvables. Si saps algunes coses de les empreses editores dels mitjans, aquestes dificultats es multipliquen sense aturall.
Aquests mitjans s'han de vendre -vendre pot voler dir assolir presència en pantalles i telèfons moderns-, perquè sense difusió no hi ha publicitat, a no ser que altres empreses de la teva corda s'anunciïn per pura adhesió als teus principis (ideològics i polítics). Una expressió de civisme podria consistir a no comprar absolutament res a les empreses que, amb el repartiment de la seva publicitat, contribueixen a mantenir mitjans distingits pel seu feixisme, el seu racisme o la seva xenofòbia. No manquen objectius ben clars. A l'altre costat, les coses no es presenten amb tanta fluïdesa: com que no existeix la perfecció –ja ni com a objectiu, ideal o quimera-, el suport del lector a mitjans de comunicació és més dificultós. La tria és problemàtica. La veritat és com un mosaic fet de molts de bocins, que ha d'obrar cadascú. Ja ho va dir Ramon Llull, trobar la veritat és una art.