No sé si és perquè ja ha començat setembre, perquè el sistema és insostenible o una combinació de les dues coses, però molta gent del meu entorn necessita aturar.
Depressió postvacacional (si has tengut vacances), el preu de la llum bat rècords històrics, la COVID-19 no s'acaba i res pareix que hagi de canviar. I què ens espera? Sous precaris, atur i no poder pagar una vida digna, però el pitjor de tot és que hem de treballar per sobreviure. Jo no vull fer feina, i em neg a creure que l'única opció vital possible és la que tenim ara mateix.
Davant tot això crec que és normal sentir-me aclaparada, voler-me ficar dins el llit i plorar una estona: aturar durant un breu instant. Després m'aixec, m'espols els dubtes i a funcionar, perquè com diu un bon amic, «qui fa el que pot no està obligat a més».