Ramon Llull, recordant la seva conversió, exclamava plorant: «Eternal Senyor… la bellea de les fembres ha estat pestilència i tribulació de mos ulls….». Després continuava: «M'has posat, Amat, entre el teu bé i el meu mal. Que a la teva banda hi hagi perdó, compassió, misericòrdia. I a la meva banda hi hagi penediment, llàgrimes i reparació davant la teva Santa Passió». Ben bé es podria aplicar l'experiència de Ramon a la comparança evangèlica d'aquell qui va vendre tot el que tenia per a adquirir una perla única i incomparable. En el seu Llibre d'Ave Maria s'expressava així: «Blanquerna fou abat d'una abadia molt honrada on havia gran multitud de monjos…».
Va voler edificar una casa a on visqués un monjo que, nit i dia, pogués dedicar-se a la pregària independentement dels altres oficis del monestir… I un jorn l'abat Blanquerna passava per un gran boscatge i es va topar amb un cavaller que, espasa en mà, desafiava a tot aquell qui dubtàs que la dona que estimava fos la més bella i la més digna d´honor del món… l'abat digué al cavaller que la dona més bella i bona que sortí de les mans del Creador és Nostra Dona Santa Maria...
Està clar que les paraules de l'abat eren les paraules mateixes de Ramon, tantes vegades repetides en les seves obres literàries…