Igual que hi ha alegries patològiques com la del gandul i alegries sanes com les dels pares que esperen amb il·lusió el naixement del fill, així hi ha tristeses. Dignes em semblen a mi les tristeses provinents de la injustícia, la imperfecció, el límit i l'absència. Les quatre gaudeixen de molta dignitat.
La tristesa de l'amic que em convidà a casa seva i després d'haver sopat miràrem junts el darrer telediari i mostrà gran dol degut al que acabàvem de veure, uns immensos camps de refugiats; és la digna tristesa de la injustícia del món. La tristesa del fuster de persianes que em confessà: «Estic trist perquè no he aconseguit fer-les millor»; és la digna tristesa de no haver superat la mitjania i no reeixit, en l'ofici, més alta perfecció. La tristesa del corrent filosòfic de tradició hispànica, la de suportar «la cruz del nacimiento» (Unamuno), la del «mayor delito es el haber nacido» (Calderón); és la digna tristesa del qui coneix i sent el límit de la criatura. I la tristesa per l'absència del qui molt s'estima, com la de Maria Magdalena que amarada de llàgrimes cerca a la tomba i no troba el cos del rabí desitjat; és la digna tristesa de qui continua la recerca quan tot ho ha perdut.