Hi ha mil maneres de mantenir enganyats els obrers en una empresa petita. Un treballador d'una impremta es queixava setmanalment a l'amo: aquest li havia fossilitzat el salari de feia uns anys mentre el cost de la vida i l'augment de la família colpejaven a martellades l'economia familiar. El propietari, cansat de sentir-lo, un dissabte el va rebre amb un somriure més ample que el seu rostre: després d'entregar-li el sobre amb la setmanada, li va anunciar que, al seu parer, el problema s'havia resolt. M'augmenta el sou?, li pregunta el treballador. Molt millor que això, amic meu, li contestà el propietari. I, a continuació, li entregà una capseta de plàstic plena de targetes que recollien el seu nomenament: coordinador general de producció. Passada l'emoció inicial, el treballador encara va tenir una mica d'alè per preguntar per l'augment de sou, però el propietari, conciliador, amb un to melós, li va dir: Ara no és moment de parlar d'assumptes materials.
Aquesta història va passar realment i en tenc bona informació. Com sé, també, que un altre empresari, en sentir remors, via cuetes, de malestar insuportables dels seus treballadors, els organitzava un sopar d'arròs brut i escaldums a una fonda a la sortida de Palma. Vi a voler, xampany, licors, bones intencions de les dues parts cridades a tot pulmó... i així l'amo guanyava un any de pau.
Nosaltres treballem per a l'Estat i tenim motius per al malestar. L'Estat cobra i no paga, llasta la nostra economia amb un finançament de roïssos. Però l'amo ens fa jocs de mans cada any amb els doblers: cada any, coincidint amb la visita estival al Rei, aquí a Marivent. Se segueix vagament el mateix ritual: en preparar-se la visita, l'oposició aprofita per treure foc pels queixals, exigeix que el president del Govern de l'Estat (si és de l'equip contrari) es comprometi a aplicar justícia financera a les nostres illes. I el govern, si és del mateix equip de qui mana a Espanya, anuncia una aproximació al tractament just que ens mereixem. Tots esperam Mr. Marshall. I ve. Amb presses, tot s'ha de dir, però amb melosa amabilitat de paraula. Diu algunes mentides, assegura un futur millor i se'n va, passa de llarg com Mr. Marshall: és un clàssic. Com el de Berlanga.