A quest estiu es commemora el primer centenari del Desastre d'Annual. Moriren infinitat de soldats, la majoria obrers. Allò que no ha merescut tant d'interès periodístic és l'altra guerra, la que alhora es lliurava a Barcelona contra l'obrerisme, bàsicament anarquista.
Després de la Gran Guerra, amb atur i sous baixos, augmentaren els atemptats contra empresaris i fàbriques, de manera que el Madrid State va mirar de desactivar la violència amb els mètodes que li eren habituals. És a dir, responent a la tensió social amb una repressió fora mida i situant al front de soldats, policies i sometents, la persona més obtusa que tenien en nòmina. L'elegit va ésser el general Martínez Anido que, des del primer dia de fer-se càrrec del govern civil, va procurar no defraudar els que li havien atorgat plena confiança. A la patronal catalana; a Alfons XIII, amb qui l'unia una amistat ben sòlida. El monarca se l'estimava de debò. En canvi un dels seus fills, Roberto, que va ésser un afamat dibuixant, signava les col·laboracions a Blanco i Negro amb el cognom de la seva mare, la tarragonina Maria Dolos Baldrich. El general va arribar a Barcelona el novembre de 1920 i en comptes de saludar la ciutat amb un bon dia, va propalar que actuaria com ho havia fet a les guerres de Cuba i Filipines. I no va enganyar a ningú. Va convertir els carrers en camp de batalla i en el primer mes de bogeria ja va poder comptabilitzar una vintena d'obrers morts per ferida de bala. Va ésser cessat la tardor de 1922, però els moments més àlgids de terror s'havien produït l'any 1921. Els morts que arribaven d'Àfrica compartien la morgue amb els que recollien dels carrers. D'això fa ara cent anys, un segle, i tot era gris. Hi havia fam, misèria. El mes d'agost, precisament, va obrir-se una subscripció popular per col·laborar amb les iniciatives de caritat que promovia de manera entusiàstica la senyoreta María Teresa Martínez Anido Baldrich, la filla major del general. Es recol·lectaren més de vint mil pessetes i la senyoreta María Teresa va optar per fer-ne dos munts de deu mil. Un seria per atendre les necessitats més peremptòries dels soldats que miraven de sobreviure a Àfrica i, l'altre, per donar consol i conformitat a les vídues i a les mares sense jornal. La senyoreta María Teresa era una papalloneta, de vol gràcil, amb les ales ensangonades. L'alta societat barcelonina –la que havia animat son pare a aplicar la llei de fugues– va entendrir-se d'allò més davant un cor tan i tan gran i va decidir obsequiar-la amb una caixeta (de bones dimensions, cal dir-ho) d'or i plata que contenia una medalla, també d'or, de la Mare de Déu de la Mercè amb la inscripció següent: «La Virgen guarda a los que guardan Barcelona». És a dir, a tots els que assassinaven en nom de l'ordre. Quanta i quanta hipocresia...! L'acte social de lliurament de la caixeta va celebrar-se el desembre, coincidint amb el moment de màxim prestigi d'aquell general que havia endolat les llars pobres. No sé què se'n degué fer, de la senyoreta Anido més enllà de les quatre anècdotes que la relacionen amb les pràctiques caritatives més insultants. Va casar-se, va formar una família...? Va obstinar-se a continuar veient color de rosa el món que les seves amistats tenyien de vermell? En proclamar-se la República son pare, el general, va ésser expulsat de l'exèrcit. I després va esclatar la guerra i Franco el va nomenar ministre. Qui sap què se'n va fer de la senyoreta Anido...! Però el 1921, ara fa un segle, va ésser el seu any de glòria absoluta. Em faig el perfil: jove i guapa i afalagada a tothora per aquells que havien aplaudit el seu pare estimat i ara ja li tenien por. El darrer número de l'any de Mundo Gráfico va dedicar dues pàgines a la senyoreta Anido. I la tirada superava els cent mil exemplars!