En totes les crisis, les personals i les col·lectives, hi ha una mena de mantra que es concreta en l'enunciat ‘tirar endavant'. És clar que en aquesta expressió hi ha una voluntat de superació de les dificultats, d'atiranyar entre els obstacles, de sortir d'un mal pas. Però, al mateix temps, implica el concepte de camí, de trajecte sobre el qual s'avança o es vol avançar. La pregunta cabdal és: cap a on?
Podríem suposar que l'objectiu d'aquest anar endavant és el mateix camí, que no hi ha meta concreta ni ruta marcada. Konstantinos Cavafis en el famós poema Ítaca , deia: «has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences». Tirar endavant no per un camí de terra o de mar, sinó pel camí del coneixement.
Sovint aquest ànim de sortir-nos-en ens empeny cap al retorn a un passat suposadament més bo, o cap a un futur qualsevol només que ens permeti alliberar-nos d'un mal present. Cavafis parla d'experiències i de saviesa. I sí, cal avançar, però no de qualsevol manera, no onsevulla, sinó amb coneixement i amb l'objectiu de la lucidesa. Avançar no a cegues, sinó amb llum. Per això, l'expressió més adient no seria ‘tirar en davant', sinó ‘endavant les atxes!'.