L'estiu s'ha ensenyorit de cossos i ànimes, i passat pel 18 de juliol, no puc estar-me –encara!– de pensar en els successos terribles de l'estiu de 1936 (i dels que els seguiren) en aquest bocí nostre del mapamundi. Les generacions de la postguerra espanyola vam esser marcades al foc de la fornal adoctrinadora: l'escola, sí, però també un clima social ofegós, on la llibertat dels bons (vencedors) suposava la censura absoluta dels dolents (vençuts). D'aquest maniqueisme, només se'n pot sortir llegint, reflexionant, o sigui, analitzant amb detall, críticament, documents i relats d'uns fets incontrovertibles, però sotmesos a interpretacions diverses. La feina dels historiadors deu ser, si no vaig errat, aquesta. Vulgarment, en diríem ‘passar el sedàs', destriant el gra de la palla, als qui en assumptes de la guerra més incivil, la fratricida, ens voldrien –encara avui!– donar-nos figues per llanternes.
Hi ha qui pot pensar que la guerra de 1936 no va finalitzar fins al procés constituent de 1977; tanmateix, açò seria una opinió, no un fet incontestable. El partit d'ultradreta Vox i molts militants del PP, entre el quals el seu líder Pablo Casado , no reconeixen la legitimitat dels governs republicans, els quals, malgrat la seua inestabilitat –en part deguda a la seva pluralitat política i en part a la conspiració ab initio i permanent de la dreta carpetovetònica irada per la seva pèrdua de privilegis–, van aportar un salt olímpic en drets civils i democràtics. Reneguen, potser, de la Constitució de 1978, que tant maltracten, perquè «propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític»? Els ho ha recordat l'exconsellera Montserrat Tura : «Si Casado no es desdiu de la seva afirmació i manté que hi havia raons de democràcia o de lleis en l'aixecament feixista, les seves paraules el perseguiran i perdrà influència (més de la que ja va perdre Rajoy ) en els partits conservadors de la democràcia cristiana europea, que rebutja i combat els grups que defensen postulats d'aquesta mena. Això seria impensable al Partit Republicà francès o la Unió Democratacristiana alemanya».
A punt d'iniciar-se el debat d'una (altra) llei de memòria històrica, si es nega que l'any 1936 un grup de militars, amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, van imposar una dictadura per les armes després d'un aixecament il·legítim contra les institucions democràtiques, el Partit Popular s'haurà situat definitivament en la ucronia de l'extrema dreta.