En ple mes de juliol, quan tot crema i s'esvaiès l'afany de caminar i treballar en les tasques en què un abans s'alegrava i s'envigoria sols al pensar i somiar amb l'obra feta, per petita i insignificant que fos… En ple estiu, quan les nits i els dies se junten i s'agermanen desitjant simplement la frescura i la innocència d'un rierol que, sortejant camí entre pedres i arbres, insinúa un càntic misteriós i sempre jove… I en el cúmul de la calor, quan tots posam l'únic i incomparable plaer en un senzill tassó d'aigua fresca… aixecam la mirada i descobrim a l'horitzó el camí que ens condueix a la font de l'aigua viva que està just devora l'experiència de la fe en Jesucrist, veritat i vida.
Després d'aquella bullentor, al mateix temps que el sol es va amagant, neix la brisa de la tarda que ens convida a un repòs absolut, i en el més profund de la consciència pul·lula l'ànsia d'una petita pregària, farcida de pau i convicció, talment com ho va expressar Sant Agustí, fill en cos i ànima de Santa Mónica: «Senyor, ens creàreu per a Vos, i el nostre cor sempre estarà inquiet fins que descansi en Vos». Deixem que el poeta Miquel Costa i Llobera ens acompanyi en els darrers sospirs de la tarda: Déu és aquí. Fugiu ombres de la vida davant Aquell qui és… Oh abisme sense fi de la grandesa! Oh Déu, jo vos ador!