Podria parlar de la notícia publicada dimarts en aquest mateix diari que deia que, segons xifres oficials, cada any s'empadronen a Palma unes 30.000 persones. I podria dir que, en una terra superpoblada i amb una demografia d'al·luvió, com són Mallorca i la seva capital, ni la sostenibilitat ecològica i lingüístico-cultural, ni la justícia social, ni la política amb un autèntic sentit cívic són possibles. I podria dir, finalment, que si la dreta no reconeix una obvietat com aquesta és simplement perquè s'hi juga el negoci, i que si l'esquerra també calla és per covardia i perquè viu presonera de clixés i de prejudicis pseudoprogres, equivocats i rancis.
També podria parlar dels indults concedits pel Govern espanyol als presos polítics catalans, i de la pantomima que el PSOE, hipòcritament magnànim, i l'independentisme oficial, servilment sotmès, han organitzat per salvar-se mútuament el cul mentre l'espanyolisme ultra de PP, Vox i Ciutadans és cada vegada més franquista i l'independentisme decebut per ERC, Junts i la Cup se sent cada vegada més escarnit i abandonat i està cada vegada més alçurat de ràbia i rancor.
Però no parlaré d'això sinó d'un passatemps insignificant, massiu i entretengudíssim: l'Eurocopa. Sempre que seguesc una competició internacional de futbol o de bàsquet, amb les aficions de cada selecció borratxes d'exaltació mentre escolten els himnes i vestides i cara pintades amb els colors de les respectives banderes, pens en l'imprescindible assaig de Michael Billig, Nacionalisme banal (Editorial Afers). Des de la fi de la II Guerra Mundial, quan el nacionalisme expansionista i exterminador dels nazis i els seus aliats va causar milions de morts, gairebé ningú es reconeix nacionalista. I menys que ningú, els estats, que són els amos de les paraules, els símbols i les hegemonies i, per tant, poden fer-se passar pel que més els convengui: constitucionalistes, patriotes o demòcrates que estimen el seu país.
Som molts els que sabem, però, que no hi ha res més nacionalista que un estat poblat per no-nacionalistes. L'Eurocopa, en aquest sentit, és útil per constatar que, més enllà del cinisme presumit i de les trampes retòriques usuals, països presumptament no-nacionalistes com Espanya, França i equivalents no són res més que tribus amb ínfules, amb les mans brutes de sang, enfilades dalt de tot d'una muntanya indecent de víctimes. Gol!