Oriol Junqueras acaba de descol·locar els sobiranistes en afirmar que la independència de Catalunya passa per un referèndum pactat amb l'Estat. D'això se'n poden treure dues conclusions. Una, que el senyor Junqueras passa de la gent digna que va sortir a votar l'1-O; i dues, que cas de seguir per aquest camí, de fer-se perdonar, Madrid li dedicarà un carrer. Em direu que l'alcalde de la ciutat és del Pepé. I és cert. Però en el Pepé, tot i que a vegades no ho sembla, hi deu haver algú que pensa i acabarà per fer comprendre a la tribu que fer el ruc recollint signatures contra l'indult no té gaire recorregut electoral.
Per recollir signatures patriòtiques, fer onejar banderetes o acudir amb una denúncia als jutjats com si, els jutjats, fossin les oficines de la Santa Inquisició, els Caralsoles pata negra els en donen amb cullereta. El Pepé, si pretén retornar a la Moncloa, ha de recuperar l'esperit centrista del setanta-set: és a dir, s'ha d'emmirallar en figures com Fernández Miranda o Adolfo Suárez que tot i fer patxoca amb la camisa blava de sempre, la canviaren per una de blanca amb el coll emmidonat. Però tornem a Junqueras. La renúncia que ha fet a la via unilateral cap a la independència i l'aposta per un referèndum pactat, suposa fiar el futur de Catalunya a santa Rita de Càssia. És, per tant, un càndid sense remei. És cert que la santa va aconseguir impossibles tan espectaculars com que els rosers florissin al cor de l'hivern, però d'això a fer entendre als espanyols que els catalans han d'ésser com els escocesos hi ha un abisme. I més ara...! D'ençà de l'obertura de la tomba de Don Fransisco hi ha un vent de malícia que travessa Espanya de cap a cap. Res de nou, tenim antecedents.
Quan destaparen el sarcòfag de Tutankamon va passar de tot i molt, i res de bo. Com no podia ésser d'altra manera, de les profunditats del Valle ha sorgit miasma ideològica a rompre. I els efectes es noten. N'hi ha prou si fem un repàs als darrers dies per a certificar-ho. Les proves de selectivitat de Catalunya hauran d'incorporar el castellà com a llengua optativa (TSJC); el monument al creuer Baleares , de Palma, no podrà ésser enderrocat (TSJB); la llei ha d'emparar l'apologia franquista (CGPJ); la Llei de Memòria Democràtica vulnera la llibertat d'expressió (també CGPJ). Mare de Déu...! Res no podia encoratjar tant la dreta de sempre com el fet de comprovar que coincideix gairebé en tot amb l'aparell judicial, de manera que surt al carrer a demanar signatures en contra de l'indult per als polítics catalans imbuïda d'una crueltat gratuïta, insensata. Amb aquest panorama que podem qualificar d' Spanien 1940, Oriol Junqueras anuncia que l'independentisme aposta per la taula de diàleg o per eixamplar les bases electorals, perquè un 52 % dels vots no fan el pes d'un almud etcètera, etcètera. I davant d'això, no podem fer altra cosa que no sigui demanar-nos què s'empatolla. No fa diana ni d'un bon tros...! De Madrid City no n'ha d'esperar res, com no sigui un aval a les altures per, en ésser menester, trobar plaça als llimbs, el cel dels albats.