Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar convenientment els records. D'això va. Es Gallet i Es Pou Bo són dos topònims de Palma que tenen a veure amb la meva recordança sentimental. Foren dos locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir. Ho dic perquè Carlos Garrido glossava l'aniversari de l'obertura d'Es Pou Bo i José Carlos Llop obre el seu llibre Al sur de Marsella amb un article que fa referència a Es Gallet: «Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente». Un matí, en Frederic Suau i un servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere. A les vidrieres esmorteïdes de la Bodega San Pedro hi havia un cartell de ‘Se Traspasa', escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint per manca d'espai, per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca, de nom Eulàlia– i dos parroquians, el més jove tenia vuitanta anys i l'altre, també eivissenc, resultà ser l'amo en Toni Marí Marí «fill d'un cura i d'una infermera», segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l'oceà, de Filipines a Cuba, d'Egipte a Cadis; d'ell aprenguérem a dir: «Rumbo a El Cairo!» Què volia dir: és hora d'anar jeure! Férem «tec» amb el preu.
S'havien de baixar tres escalons per entrar a la bodega i, al final, el corral pegava a la murada renaixentista de Palma. Al primer cop d'uixol aparegueren traces d'arcs gòtics. El nom Es Gallet sorgí de les típiques discussions que es congrien quan s'ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és l'apel·latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d'aquí, sinó que, més ingènuament, venia d'un gall petit. Llegíem en aquell temps un escriptor estendard del formalisme rus Viktor Sklovsky: «Si Sant Pere no s'aixecà fou perquè no sentí el gall cantar, devia ser un gall petit». El negoci retia. Donà per comprar motos, per llogar una casa ran de mar, a la vorera de sa Dragonera i un casal immens al carrer de Can Canals, que fou després l'estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n'anà sense pagar i tot el famoseo d'aquell temps hi va rossegar el cul: escriptors, pintors, models, hippies i altres herbes. El vam traspassar a dos anglesos que, l'endemà, se'n temeren que no hi anava ningú. Era això que se'n diu un bar de clientela captiva, però dels antics propietaris.
Es Pou Bo obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova. Un dia, passejant també, amb n'Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i amb en Guillem Frontera, entràrem a un botiga situada a un casalot enorme, quadrat, al qual s'hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un drugstore, s'hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d'aquelles màquines d'èmbol transparent. Per un portal forà, com de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. ‘Se Traspasa', posava també, era l'estiu de 1975.
Dit i fet. Es convertí en el Pou Bo. Amples sofàs, tauletes de marbre i cadires de vimet i bova, mobles antics… Hi exposaren pintors, fotògrafs, s'hi feren presentacions de llibres i discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus autors; record els dels poetes Josep Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir Franco va ser el lloc de concentració de tota la progressia de Palma. Hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d'aquell temps, l'ultradretà Carlos de Meer, enviàs un escamot. Record alguns personatges d'aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de l'antifranquisme.
Durant uns mesos, en Guillem m'envià a Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, però deixàrem que el negoci s'esfondràs pel seu, i nostre, propi peu.