Abans de dialogar amb els altres, cal dialogar amb nosaltres mateixos. Cal tenir ben clares les nostres preguntes i tenir ben obertes les nostres orelles per escoltar les conseqüents respostes. Si un ja sap les respostes, no cal preguntar res, perquè resta evident que el diàleg serà una manera molt estúpida de passar el temps. Preguntar per preguntar i xerrar per xerrar. Malgrat tot, això és el que fan de manera molt repetitiva la majoria de polítics en les seves reunions bilaterals. No és que el diàleg es converteixi en un doble monòleg, no és ni una cosa ni l'altre. Podria semblar divertit, però jo no li trobo gens.
Ara s'enceta a Catalunya, la principal referència política, cultural i econòmica del sud d'Europa, una nova legislació, un nou Govern. Aquest Govern neix d'un acord fet amb saliva dejuna, la que no serveix més que per fer junts el cafè amb llet amb una ensaïmada petita i escarransida, i res més. L'acord queda trencat de seguida i n'hi tan sols podran dinar ni molt menys sopar plegats. I és amb aquesta saliva dejuna que han acordat iniciar un diàleg amb el Govern Central, el Govern d'Espanya ara presidit pel campió dels anti-diàlegs, el psoesocialista Pedro Sánchez. No crec que Pere Aragonès, el flamant president de la Generalitat de Catalunya, ignori totes les respostes que obtindrà d'aquesta inútil trobada. Estic segur que ho sap. Segur. Aleshores? Aleshores, per què vol anar a fer el ridícul i a perdre el temps asseient-se davant un mur que només sap rebotar totes les pilotes que li arriben? I per què JxCat li ho consent i li fa costat?
On vas, Catalunya? On aneu, Països Catalans? Ni un centímetre hem avançat, sinó tot el contrari. Més bé, caminem com els crancs, mostrant el cul a tots aquells que contemplen bocabadats el nostre covard retrocés. Estic perplex i escandalitzat davant aquesta surrealista situació de diàleg impossible.