Ara que a les Illes Balears comptam amb més espais culturals operatius, caldria també que noves companyies o, si més no grups d'actors (pensar en companyies estables és somiatruites) es comprometessin a muntar obres d'autors insulars. Record encara que Un bou ha mort Manolete (premi Born, 2002), de Llorenç Capellà , text el muntatge del qual havia de ser produït sota els auspicis de la Conselleria de Cultura del Govern balear, acabà en no res per mor del canvi polític quan el PP de Jaume Matas ho engegà tot a dida. Lamentable.
En faig esment en acabar la lectura d'un text teatral de Vicent Ferrer Mayans (Formentera, 1967), d'una qualitat ben alta. La titula Carnatge. L'últim Nibelung i l'edita Lleonard Muntaner dins la seva col·lecció de teatre, que ja duu més de trenta títols publicats i on apareixen traduccions d'autors forans i originals d'illencs, com A. Ballester , G. Frontera , M.A. Joan ‘Llonovoy' , Pep Tosar , J.C. Llop , M. Mas Fiol , V. Tur Riera , B. Sales o S. Portell , entre d'altres.
Que ningú s'engani amb allò wagnerià: la llosca d'un ‘nibelung' ve a ser el vestigi trobat per la policia, que servirà, analitzant-ne l'ADN, per identificar un dels cadàvers descoberts al lloc del carnatge. Nibelungs –com Celtas, Ducados, Ideales, Malboro–...és marca de tabac, que duu a un temps indefinit en uns espais no identificables (o sí) i que remeten a drames col·lectius del segle XX i també actuals. Ambigües coordenades espaciotemporals, teatres d'inacabables violències, repressions, exili o mort. Infàmies que llepen el tall de l'aigua a les platges dels nostres dies amb víctimes anònimes ofegades al mar o enterrades en fosses comunes. Memòria de la vesània humana, que no acaba mai, per molt que vulguin esborrar-la els qui exerceixen de botxins o de victimaris.
Carnatge pot recordar en qualque moment el teatre de frontera, de Sanchis Sinisterra . És drama realista, també performance, suggereix més que no explicita i, a la vegada, barrejant escenes i personatges de registres diferents, ens situa dins un món on ens podem reconèixer com a actuants muts d'uns espectacles galdosos. Entre la mort i la misèria, el sadisme i la pseudoprotecció; entre els matamoixos o els escorxabèsties i els animalers tendrois, surt la fatalitat de la tragèdia coral i la catarsi.
Ferrer Mayans ofereix una dramatúrgia rica que demana a crits de pujar a l'escenari. I és que l'obra teatral no acaba essent del tot si no esdevé representada. Etimològicament, «teatre» és ‘lloc per mirar'.