Era a Ciutadella, quan ens dedicàvem a descambuixar el món en aquella piscina que resultà ser tan terapèutica per tots. Fèiem patinar el gel fent cercles imperfectes en aquelles copes de dimensions infinites quan, de sobte, digueres: «els infants, quan aprenen més, és quan t'admiren». La immensitat d'aquella frase, vessada en un context tan informal, em va semblar extraordinària. «Llàstima que l'admiració es vagi desfent a mesura que ens acostam a qui admiram» vaig pensar jo, sense rebatre.
Na Neus era així d'explosiva. Una al·lota de rialla estirada, els rinxols dels seus cabells arrissats semblaven ser una extensió perfecte dels seus pensaments: sinuosos i flexibles, fins i tot a vegades espontanis i desordenats. El primer dia que la vaig conèixer, deu fer prop de vint anys, es mostrava com una adolescent de caràcter implacable, temperament que disfressava amb uns vaquers de cama d'elefant i amb una elegància que anà perfeccionant amb el pas dels anys. Sempre curiosa, es mostrà com una apassionada de l'educació, bastava veure la imaginació i la il·lusió amb la que nodria a diari a la seva filla: els globus de colors, els jocs a la cuina de casa o els tallers de manualitats han donat una mica més de color a Eu Moll aquests darrers anys.
Talment deia ella, un dia la seva vida va haver de fer un «pacte» amb quelcom inesperat. «De tant en tant m'agrada tancar els ulls i imaginar-me una vida diferent a la que m'ha tocat». Però la resignació mai no la va vèncer, tampoc la tempesta que li tocà viure els darrers temps. Sempre compromesa amb la causa que l'envoltava, va convertir el color rosa en el més lluent de la seva vida, dibuixant-lo amb una intensitat inusual; en cada paraula, en cada rialla, en cada mirada. Ja fos participant a una cursa solidària, ja fos contribuint en un col·loqui, el seu missatge –precisament esculpit– sempre desprenia un aroma d'optimisme que acabava sent contagiós.
Amb el pas dels anys, he anat descobrint el sentit real d'aquella frase. Sovint, tendim a confondre la sorpresa amb l'admiració, de fet, allò que sorprèn, sorprèn una vegada, però el que admiram es torna imprescindible. Em resulta impossible recollir més admiració en trenta-sis anys de vida Neus. Aquells que hem tengut la sort de compartir els teus dies, talment els infants, ja hem fet nostra aquella mirada de les coses, la teva, la mateixa que ara ja ha esdevingut imprescindible a les nostres vides.