En recta final d’aquesta legislatura és el millor moment perquè tots els actors treguin les seves conclusions de com han anat aquests quatre anys i projectar les seves propostes de cara als propers quatre anys. Dic els propers quatre perquè és així com es mou la classe política ja que l’empresarial necessita més perspectiva per consolidar projectes i validar iniciatives, però acceptam aquestes regles del joc per «imperatiu democràtic».
Un dels punts que objectivament no mereix discussió ha estat el de recuperar les xifres de turistes que venien abans de la pandèmia i com que les xifres són les xifres no entrarem a discutir aquests bons resultats. Però tot aniria brodat si no fos perquè el debat que vam encetar en el seu moment va ser sobre quins són els aspectes que més perjudiquen un destí turístic com el nostre i entre les conclusions a què vam arribar tots plegats era la massificació.
El sisè estudi turístic fet per la patronal i elaborat per les empreses Roiback, Fideltur, Dingus i Processing Smart va mostrar les dues cares de la mateixa moneda: el debat sobre la necessària sostenibilitat del nostre destí i les bones xifres d’ocupació de 2022.
Sobre la sostenibilitat, les empreses que van participar en aquest estudi van coincidir que es fa indispensable començar i com més aviat millor, el viatge cap a una oferta basada en la responsabilitat en l’ús dels recursos. Així l’informe incideix a crear un marc de desenvolupament estratègic en l’ús de les energies renovables i una gestió òptima dels recursos. Un segon aspecte que cita aquest informe fa referència a la creació d’un segell de qualitat mediambiental com a element diferenciador en els sistemes de reserves de tota mena de serveis. Un altre punt que destaca l’informe i, relacionat amb la sostenibilitat, fa referència al desenvolupament i promoció del producte local com a clau per a fidelizar al client i enfortir sectors tan importants com el primari. En aquest sentit s’assegura que els passos donats per a incorporar iniciatives culturals, incorporar el producte local són «tímids passos» que no han estat exempts de polèmica i de molt de debat.
Ja fora d’aquest informe podem posar un exemple real i recent. Xerram dels punts de càrrega pels cotxes elèctrics. Sabem, perquè així ens ho fan arribar els nostres empresaris, que entre el desig i les obligacions administratives de veure circular aquests vehicles i la capacitat que aquests tenen per poder-se carregar a qualsevol indret de Mallorca pateix un desajustament que el dia d’avui ho fa inviable.
Un segon debat que creiem que ha quedat restringit i, mancat de continuïtat, ha estat l’aposta per donar suport a la diversificació econòmica. Si bé és cert la indústria ha pujat un 23% des del 2018 i segons dades del mateix Govern, hem notat a faltar manca de coordinació en àrees tan importants com la innovació. Han estat quatre anys perduts per donar una passa no només amb les ajudes directes a les pimes sinó de centrar aquesta imprescindible àrea de progrés com un element gestionat des d’una sola direcció general i els funcionaris que facin falta per assessorar i sobretot no deixar perdre cap dobler provinent de Madrid.
Dins el sector secundari voldria referir-me a un segon aspecte; el sòl industrial. Els empresaris de PIMEM demanen més sol per a la seva activitat. Això que sembla un tòpic pot acabar sent un dels motius de tancament o deixar Mallorca per no poder escometre la seva activitat. El missatge és que ara que venen moments de promeses electorals, el sòl dedicat a les empreses sigui tengut en compte de la mateixa manera que es tenen en compte determinades ordenacions territorials per ús turístic.
Dues peticions que m’han fet arribar per part del sector i diria extensibles a moltes altres sectorials són; l’agilització burocràtica i la manca de personal qualificat. De la primera es pondria parlar obertament en un article exclusiu, però on si m’agradaria fer èmfasi és en la necessitat de personal qualificat.
La manca de joves preparats per desenvolupar determinades feines, si bé és cert que no és exclusiu del sector industrial, cal dir que hi ha necessitat d’una formació molt específica per ocupar determinats llocs de feina en indústria. La nàutica, pedreres, la indústria agroalimentària, construcció només són alguns exemples de sectors que veuen com no poden absorbir tot allò que podrien per aquesta manca de personal qualificat. Això també arriba a la restauració, l’hostaleria o determinats comerços on l’ús dels idiomes és imprescindible, a perruqueries o esteticistes aquestes darreres inmerses dins una crida perquè els i les professionals se certifiquin per al correcte ús de màquines electroestètiques i després de ser ja obligatori per a nivell europeu.
Un dels col·lectius que també ha tengut un protagonisme molt important al llarg d’aquests quatre anys han estat els autònoms i els transportistes. Els primers han expressat una satisfacció per l’esforç fet pel Govern central i autonòmic. Per primera vegada es reconeix el perfil de l’autònom, però novament Madrid falla amb els autònoms de temporada. El Govern d’aquí hauria hagut de pressionar més per reconèixer la figura d’un treballador que pel nostre model econòmic és indispensable i desgraciadament ha estat invisible.
En el transport de mercaderies la cosa també ha anat de freda i calenta. La passa en les ajudes ha estat qualificada de pionera, però petita i no va arribar a tothom. Hem de prendre nota i recordar una vegada més que són les pimes i els autònoms i que sovint són els oblidats per comoditat i per manca de pes. El taxi, com a transport específic i de molt de pes a Mallorca, reconeix l’esforç del Govern per protegir-lo com servei públic, però com en altres sectors, la lentitud i l’accés de burocràcia fan perdre el temps que els empresaris no tenen.
El debat sobre el sector primari ha necessitat més hores de les que ens podem imaginar i no és un fet estrany si analitzam l’impacte territorial que té i les conseqüències per una societat que deixa de tenir uns productors directes dins el seu propi territori. PIMEM compta per sort amb empreses punteres i una associació molt activa. Les conclusions a què s’arriba després de més d’un debat és que el sector demana respecte i més implicació per part dels poders públics. Es demana respecte sobre com es gestiona el territori, com s’ha d’explicar que la terra no pot ser un discurs permanent d’especulació urbanística o recentment per instal·lació de parcs fotovoltaics. Demanam que es facin polítiques que impulsin de veres l’agricultura ecològica com a element estratègic tal com estableix la llei agrària de les Illes Balears.
Voldria acabar aquest escrit recordant l’assignatura pendent d’aquesta terra i que em consta que si està fent feina, però la urgència i els desenganys que històricament han patit ens obliga no fiar-nos fins que estigui el sac i ben lligat. Parlam de l’execució del REIB i acabar d’una vegada per totes amb la més abusiva i injusta discriminació que pateix Mallorca i Balears. A la reivindicació d’un REIB voldríem afegir la incorporació d’un IVA reduït i sortir d’aquesta trista excepció de ser l’únic territori no peninsular sense un tractament diferenciat i que tant efecte al seu teixit empresarial.
Una oferta més sostenible, un suport al producte local, una formació més adequada a les necessitats del nostre mercat laboral, la innovació com eix transversal, una administració més resolutiva i un reconeixement de l’Estat al fet insular en tots els seus mecanismes habilitats a la Constitució seria el resum que faríem de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.