Síguenos F Y T L I T R

L'economia de Menorca el 2022

|

L’illa de Menorca és una mena de microcosmos: entorn de cent mil habitants, una consciència de pertinença molt arrelada i de totes les balears la que més preocupació ha mostrat per preservar certs equilibris socioeconòmics. Declarada Reserva de la Biosfera prest farà trenta anys –la primera que conjugava territori, població i desenvolupament econòmic amb interseccions prou complexes-, avui reivindica el reconeixement de patrimoni de la humanitat UNESCO per a l’arqueològica ‘Menorca Talaiòtica’.

Som el que volíem ser?
Com hem remarcat amb J. Rosselló, l’economia menorquina en el segle XX ha estat una economia prou diversificada (tres sectors, tres motors: l’anomenada ‘Via menorquina del creixement’). Avui, si bé més dependent del turisme que en el passat, continua distingint-se de l’evolució econòmica balear per la cerca d’arrossegaments de la demanda externa dels nostres visitants cap el camp i la ramaderia (llet i formatge), cap el sector industrial manufacturer de la sabata (des de les avarques a les ‘pretty bailarines’) i un pes de l’allotjament extrahoteler prou vinculat al negoci dels residents (hotels de ciutat i rurals). Una situació que es vol diferenciada de la resta balear i de les Pitiüses en particular.
En un treball recent (G. López i M.A. Casasnovas, 2018) s’analitzen les raons per les quals Menorca no és (ni ha volgut ser mai) com Eivissa i com s’ha volgut distanciar de la ‘balearització’ econòmica, de connotacions negatives. Ja és curiós, dues illes properes, a grans trets similars pels seus condicionants geogràfics, i prou diferents en la seva evolució. A Menorca la gestió de tot plegat s’ha mostrat sempre prou diversa: des de l’organització territorial ‘bimodal’ (eix Ciutadella-Maó i voltants versus Vila-fora vila a la major de les Pitiüses) als equilibris polítics (l’esquerra ha alternat en el poder del Consell Insular tant o més que la dreta a Menorca a diferència del d’Eivissa) i més ‘republicana’ (a la plaça pública dels mitjans). Tot i que de gestió pública molt complicada –tot va a ritme alentit amb moltes cauteles- els afers menorquins aparenten majors equilibris entre home i natura, economia i política, empresa privada i institucions col·lectives. A Eivissa, on el domini de l’economia i la política resulta més proper, tot sembla més fluït, tot i que sovint desequilibrat. En qualsevol cas, des de la creença del valor que té a l’illa menor la preservació del medi ambient, entre la nostàlgia de l’aïllament i la intel·ligència de la gestió del patrimoni, Menorca ha fet virtut de les limitacions. Tot i el disgust que això provoca entre certa classe empresarial i alguns ciutadans, el fet és que Menorca està avui menys trinxada, més protegida i amb un patrimoni cultural considerable. Aquests són trets del relat de l’economia menorquina, desenvolupat ara en un nou text (G. López i A. Méndez, 2021). Tot i això res no és estable en el puzzle menorquí: continuen les amenaces d’abandonament d’aquesta manera de fer (fa cosa dir-ne ‘model’) per accelerar l’economia, i la necessitat de continuar rodant el ritme necessari per a mantenir nivells sense caure de la bicicleta, rodant ara amb l’ajut dels nous fons europeus Next Generation. La gestió de l’aigua o la descarbonització de Menorca resulten encara “passius” amb molts deures per a fer sota el paraigües de la Reserva de la Biosfera. Dos aspectes amb constant contestació social, una mostra més del sentit autocrític que ens ha fet caminar dins aquest sender de l’equilibri entre la sostenibilitat i l’economia.

Estam on volíem estar?
Per arribar aquí res no ha estat fàcil. Superar, per això, la crisi financera passada sense posar el territori peus per amunt, temperant les tensions inversores, ha tingut força detractors. La corretja de transmissió que ha suposat el nostre grau de protecció sobre la inflació immobiliària (primer costanera i després als nuclis tradicionals) ha multiplicat les tensions sobre el mercat d’habitatge, l’habitatge vacacional i més recentment, traslladat al sector primari. S’ha hagut de contraposar des del mateix relat econòmic la renda al patrimoni, els fluxos de caixa al balanç, el curt al llarg termini davant un sense fi de pressions. Aquestes arribaven tant de per part de qui s’ho passava malament amb la crisi, també amb la pandèmia, com de part d’una població nouvinguda que mantenia un compromís social dèbil, com dels grups de pressió dominants que no entenien altra cosa que afegir dos ous durs al creixement de l’any anterior. Avui, amb la incipient sortida de la crisi provocada per la pandèmia, els descosits pateixen en un moment de demanda de nou a l’alça.

Valorar el present i futur de l’economia menorquina, amb diferents narratives, obliga a recordar que no és el creixement de la renda el que marca el benestar de les poblacions respectives, sinó, en tot cas, la variació de la renda per càpita i els índexs de progrés social. Créixer amb precarietat social d’una realitat empresarial que no pot acompanyar l’empenta econòmica amb l’aixopluc social necessari per part dels poders públics, llastrat com està avui per un mal finançament autonòmic, no pot ser mai la solució.

La realitat avui és que en el darrer envit econòmic Menorca en surt ben parada; fins i tot aquest és el cas dels negacionistes, que s’oposaven a les mesures de preservació de l’illa de les quals ara en treuen benefici: no certament dels grans hotels i grups de distribució comercial, sinó dels hotelets de ciutat, botigues i mercats locals, que ara retroben un nou equilibri. Platges verges plenes, restaurants que no han donat l’abast, carreteres saturades de vehicles n’han estat símptomes d’un èxit i alhora una preocupació, que cal ara reconduir. S’ha rebut un visitant que ve a l’illa no de paquet de turoperador sinó volent descobrir per si mateix els racons recomanats i l’encant de la natura fent el camí de cavalls. Això no és un ‘tot inclòs’, ni desplaçaments de ramat en autobús. Però pot ser un mirall que es trenca si les expectatives no s’assoleixen. Aquí tenim el repte. Però tenir-lo, ésser-hi a temps per a refer coses, és per a molts allà on hom voldria estar.

Aquest inici del canvi turístic ha reiterat alguns punts forts però també de febles. La temporada és curta. L’estacionalitat, el mal endèmic d’aquest model, no ha fet més que empitjorar els darrers anys segons avaluats recentment -vegi’s J. Sánchez i David Serra (2021)-, en la major part de les variables econòmiques rellevants. Això motiva un interessant debat sobre el concepte d’overtourism que es fa palès en moments i indrets determinats de la temporada turística de Menorca.

És necessari no decaure però en l’immobilisme. En la inèrcia. Treballant en motivadors de demanda turística (pull factors) que permetin reequilibrar l’oferta de sol i platja. Fa falta una valoració de les distribucions d’arribada dels estrangers a l’illa per tipus de nacionalitat i motivació per a orientar millor la promoció turística, a la vista del períodes de vacances, laboral i escolar, els ponts llargs d’hivern anticipats per a programar oferta complementària i compensar les densitats de les freqüències respectives d’entrades i sortides de l’illa. A més, avui el treball a distància es més que probable que romangui fet que exigeix connexions telemàtiques exquisides. Alguns poden ja començar a fruir de jornades de treball setmanal de quatre dies. Es pot incentivar inicis de dilluns o dimarts jugant amb els intervals. L’oferta de oci s’hi ha d’ajustar així com l’interès dels desplaçaments culturals a l’hivern (museus, música, festival de jazz, ciclisme i paisatge, etc.) que n’haurien de ser antídots de l’estacionalitat. Molts pensem que el turisme sènior és una de les alternatives més idònies per a Menorca en aquest sentit. Però això no és, de moment, fàcil sense connexions aèries raonables en freqüència i preu, i bones xarxes telemàtiques Algú no està fent prou la feina. La moguda que representen a l’illa els fons Next Generation en són, però, una indicació de la feina pendent des de l’emprenedoria transformadora, que ha de ancorar millor el camí iniciat.

Ens queda camí per recórrer?
Val a dir que l’especificitat menorquina requereix guant de seda amb els nostres emprenedors. Haver estat més curosos amb l’illa no ens hauria de posar en el vagó de cua dels ajuts europeus, per allò d’una suposada menor ‘necessitat’. Cal saber també cribar per part de l’opinió pública i els mitjans, aquells empresaris que defensen el seu compte de resultats de l’any respecte d’aquells que mantenen posicions inversores a llarg termini; els que han vingut per quedar-se i els qui estan de pas, els qui transfereixen excedents des de l’illa a altres indrets dels seus holdings i els que reinverteixen; el qui han aterrat cremant les naus dels fons voltors que sobrevolen. No és fàcil, en especial davant uns poders públics debilitats, tant en capital humà com en múscul financer, i que sovint s’han de refugiar amb la inflexibilitat de la norma per suplir els dèficits d’idees. Però aquests són els bàrtols polítics per al viatge que ha d’emprendre l’economia menorquina. Comptem però avui amb l’empenta de nous emprenedors en sectors com el nàutic (descarbonitzant i pacificant la navegació en el litoral), l’industrial (digitalitzant serveis industrials, produint prototips orientats a productes relacionats amb la sostenibilitat... o treballant en l’economia circular transformant residus en energia) o els serveis turístics (reinterpretats com serveis dirigits a visitants implicats en la regeneració de la petjada ecològica que genera la seva visita, com a part intrínseca de la seva experiència a Menorca). Com interessants són també les iniciatives en un sector primari que treballa en sistemes de producció orientats a la regeneració del sòl, la biodiversitat del medi rural i una sobirania alimentaria de proximitat que dona una empremta d’autenticitat encara major a l’illa. Un sector primari cada cop més digitalitzat amb mètodes de treball més precisos. I projectes propis del sector tecnològic on Menorca pot esdevenir una plataforma industrial sobre la base del teletreball, sempre sobre la base d’una especialització en tecnologia turística. I més recentment relacionada amb sistemes de sostenibilitat en el medi litoral, rural i forestal.

Que l’ànim no ens falli!
Comptem a Menorca amb un capital humà empresarial en ple relleu generacional. Amb reptes de fer un esforç per trobar un encaix a tots aquells que formen part de la diàspora de talent d’una de les generacions més ben formades a Menorca. Però també al talent de molts nouvinguts que han optat per Menorca, com la seva base familiar i laboral (telemàtica o presencial) després d’un periple professional a la gran ciutat. Tots ells són factor necessari per estructurar un ecosistema d’emprenedoria que doni sortida a les empreses menorquines del futur. Segur que el Centre Bit de Menorca pot ajudar més i millor després de les elevades expectatives que va aixecar la seva posada en funcionament a Alaior.
Aquest és el moment, minut i resultat, de l’economia menorquina: fer funcionar l’economia, la creació de bona ocupació, amb productivitat i costos unitaris eficients, mantenint la preocupació per la sostenibilitat, pels recursos naturals (des de les aus de l’albufera fins a la posidònia del fons marí), pel manteniment del capital social (el compromís ciutadà amb les responsabilitats envers les coses que són de tots i que no són de ningú), una immigració pautada i millor integrada, i un concepte de desenvolupament econòmic, social i cultural que sobrepassa, en definitiva, el creixement curt-terminista del PIB.
Si una nova autoritat que gestioni correctament la Reserva de la Biosfera, posa ordre i apaivaga alguns estralls col·laterals no desitjats, haurem recuperat la ‘via menorquina al creixement’ adaptada als nous temps.l

Guillem López Casanovas i Joan Sánchez Tuomala
Referències diverses dels autors (a partir de Escofet et al: La via menorquina del Creixement Banca Catalana 1979): De G Lopez amb els coautors esmentats en el text: Present i futur de l’economia menorquina IME i Banca March 1988; 25 anys de Evolució econòmica balear Sa Nostra 1998; L’Economia menorquina en el Segle XX amb Joan Rosselló, Documenta 2002; Menorca i Eivissa: Dues illes, dos relats històrics i econòmics Documenta 2018, i Relat de l’Economia Menorquina Documenta 2021. De Joan Sánchez , amb David Serra Hidalgo Els límits de l’estacionalitat a Menorca: una aproximació quantitativa (2021).

Lo más visto