- Bon dia, Vell Professor, ja tenim aquí la Setmana Santa. Abans de posar punt a les classes, ens podríeu dir quin és l'origen de la gran processó del Dijous Sant que se celebra a Palma.
- Sí, la processó del Dijous Sant a Palma compta amb una gran participació i se segueix amb gran devoció i solemnitat, com marca el respecte a la Setmana Santa. Heu de saber que la processó del Dijous Sant a Palma, anomenada també de la Sang de Jesucrist, ja es documenta l'any 1564. El culte a la Preciosa Sang de Jesús començà a l'església de l'Hospital General, dedicada a l'Anunciació, a la segona meitat del segle XVI, amb la creació d'una confraria pròpia. El mateix any 1564 començà a sortir la processó del Dijous Sant, que s'organitzà amb la idea de poder participar la confraria de la Sang en l'acte d'acompanyar els disciplinants, o assotants, que relacionaven la seva dura penitència, que incloïa el vessament de la seva sang, amb la Passió de Crist.
- Uep... què és això de ‘disciplinants', ‘assotants'... ‘dura penitència'?
- Però bono!, ja sé que sou massa joves, però precisament per això, podeu llegir a la versió digital del Diccionari Català-Valencià-Balear la definició: «Assotant: Penitent que s'assotava a ell mateix públicament». Una dura penitència per arribar a l'absolució dels pecats de cadascú.
- Devien ser ben gruixats, aquests pecats.
- Això no ho sabem... però sí, no devien ser pecats venials! Bé, no m'enredeu del tema principal de la processó. Vos diré que la processó del Dijous Sant, també es documenta en un edicte episcopal l'any 1631, que es preocupa per la solemnitat i el respecte que tal esdeveniment mereix: «com sia cosa necessària i convenient que la processo que es fa cada any lo dijous sant en la present ciutat de Mallorca se faça ab aquella solemnitat i devoció que es deu a semblant misteri... En pena d'excomunionis major manam que ningú pusca estar assegut amb cadires dins les isglesies en tot lo dit temps». Com vos he dit, la processó tenia un caràcter fortament penitencial i, per això, era també coneguda amb el nom de processó dels assotants, ja que en aquesta manifestació de fe es complia i s'escenificava la penitència pública dels assots, sempre segons la gravetat de les faltes i pecats del disciplinant. Els assotants es copejaven l'esquena, fins a la cintura, que portaven nua, així com els braços, excepció feta del cap, que anava cobert amb un capiró o caperutxa que els cobria la cara per no esser reconeguts, segons l'esmentat edicte episcopal de 1631: »En pena d'excomunionis major manam que ningú ... en la processó anar amb la cara tapada i aportar capirons sinó seran los disciplinants, los quals volem que vajan amb vesta o faldes llargues tant com se assotaran i no de altra manera, per ser cosa indecent anar de altra forma, i açò, tant lo dijous sant com lo divendres sant... Dat en Mallorca en lo Palau Episcopal a 16 de abril de 1631".
- Professor, aquestes caperutxes o capirons, provenen de la Inquisició?
- Bé, no anau per mal camí... però jo diria que les caperutxes són símbols penitencials... molt abans de la Inquisició ja existien quan els penitents i també els condemnats havien de sortir en processó pública. Un matís important és que els condemnats havien de sortir a la ‘vergonya pública' i, per tant, duien caperutxa però anaven amb la cara descoberta, com les víctimes de la Inquisició; en canvi, els penitents, havien de dur la cara tapada, ja que podien mantenir l'anonimat.
- Molt interessant, professor!
- Bé, vaig continuant amb la processó del Dijous Sant! Un expedient de la Reial Audiència de 26 de setembre de 1781 comenta l'ambient de la diada: «Lo grandioso del dia, la existencia en aquel sitio de la milagrosa imagen del Smo Christo de la Sangre, la ardiente devoción de toda Palma sin distinción al culto de esta santa efigie y la ocasion de la infinita incesante concurrencia a su Yglesia, a vista de pobres enfermos con el piadoso motivo de la procesión; son estímulos los mas poderosos, para que las gentes se animen a emulación a socorrer con muchas y mayores limosnas que aquellos... viendo unos hombres vestidos de túnicas y capirotes azules, y otros de blancas burdas, a los que en idioma del país, llaman encapironats...».
- Però, professor, perquè tanta participació?
- Segurament perquè la processó del Dijous Sant, antigament, era gestionada pels gremis, amb els confrares i amb els passos corresponents. Això vol dir que hi participava tot el poble treballador. Els capítols del gremi dels fusters, de 12 de maig de 1705 tenen un article específic sobre les processons: «Ítem se ordena i mana que en cas los sobreposats, prohomens i demés qui tenen obligació d'anar a les processons, faltassen á la sua obligació i dexassen d'assistir á aquelles, hage de pagar quiscu a dit ofici quatre reials castellans cada vegada, i la del dijous Sant 3; ... i en cas d'impediment, amb llegítima causa de no poder assistir a alguna de dites processons, degue enviar un confrare de dit ofici benemèrit en son lloc a satisfacció dels sobreposats". L'ordre processional dels passos del Dijous Sant marcava que havien d'anar els més antics darrera, apropats a la imatge de la Sang, i els més moderns davant, més al principi els més moderns. Des de l'any 2015 s'ha recuperat l'orde tradicional d'antiguitat: primer surt la confraria més nova i tanca el seguici la més veterana. Com explica Bartomeu Quetglas al seu treball sobre les confraries gremials, a principi de segle XIX, el gremi dels gerrers desfilaven a la processó del Dijous Sant els setens dels darrers, amb el pas dit «Jesús carregat amb la creu»; just més enrere anava el gremi de boters; seguien els gremis dels fusters, el dels sastres i el dels teixidors de llana; el penúltim gremi era el dels paraires, i el darrer, lloc de prestigi, era el gremi dels ferrers. Efectivament, el dels ferrers era considerat el gremi més antic, com diu Zaforteza Musoles: «el primero que se constituyó en Mallorca, y fue allá en el siglo XIII, cuando se organizaron los de este arte. Con su paso, la Dolorosa al pie de la Cruz, presidió este gremio a las demás corporaciones artesanas en la procesión del Jueves santo, lo cual implica el reconocimiento por éstas de la mayor antigüedad de los herreros».
- Tenim notícies més modernes, de la processó?
- Sí, és clar, però no em puc enredar massa, que no puc repicar i anar a la processó! Mirau: la processó de l'any 1844 fou brillant i concorreguda. Els devots participants anaven davant amb atxes, de dos en dos; seguien els militars, capellans i religiosos «y a lo último, y en pos del del Santísimo Cristo de la Sangre, el Ayuntamiento y la Excelentísima Diputación presidida por el Sr Jefe Político y Sr Intendente, los Sres Diputados encargados del hospital y un crecido piquete del provincial de Mallorca. Las músicas alternaban con sus armoniosas sonatas». Ramon Medel ressenya la processó del Dijous Sant de l'any 1849 i recorda que una de les seves característiques era la visita a tots els convents de monges de clausura: el Sant Crist de la Sang era portat des de l'Hospital General fins a la Seu «acompañado por multitud de nazarenos que llevan hachas encendidas y atributos de la pasión. Sale por lo regular a las cuatro y media de la tarde, y visita los conventos de monjas, y vuelve a su iglesia a las nueve o diez de la noche». El 1852 es prohibí la presència de caperutxes a la processó: «se prohibió, por los abusos que se cometían, el que nadie vistiese el traje de caperuza en la procesión del Jueves Santo, por lo que este año fue más corta que la de los otros». El diari de 29 de març de 1872 recorda la processò del dia anterior, Dijous Sant: «Asistió una gran concurrencia y hasta 500 caperuzas. Los coros cantaron el Stabat Mater y el Miserere y los niños del hospicio acompañaron a la Dolorosa». L'endemà, el diari torna a recordar la processó i explica que s'eliminà el costum d'aturar-se davant les cases principals de Palma: «La procesión de la Sangre en lugar de ir a las Teresas y a Santa Catalina de Sena, recorrió sólo las inmediaciones del hospital. La imagen del Crucificado, a petición de El Diario, no saludó al pasar ante las casas de familias conocidas, evitándose así quejas, rivalidades y disgustos, y, sobre todo, incomodidad al clérigo portante». La revista L'Ignorància de l'any 1881 publica la crònica de la processó: «Sa processó des Dijous Sant enguany es estada molt sèria i lluïda, com era d'esperar. Ets atlots de la Misericòrdia han estat acertadíssims amb sos seus coros, lo matex qu'ets altres coros de homos ja fets que duien caperutxa. Sa banda municipal molt ajustada. Un poquet més d'ordre amb sos nins petitets heu acabarian de posar bé». El diari de 4 d'abril de 1890 fa la crònica de la processó del Dijous Sant, i en destaca l'aparició d'un nou pas, el de la Dolorosa, que «mereció los elogios de cuantos la vieron». També esmenta el «desorden que el mayor número de caperuzas asistentes ocasionaron en la calle de S. Miguel y otras». La revista La Roqueta de l'any 1902 anuncia la processó d'aquell any i remarca l'existència de cinc passos, amb identificació dels escultors que els realitzaren: «el pas de l'Oració en l'Hort, és tallat per don Lluís Font; el de Jesús assotat és tallat per don Salvador Torres; el de l'Ecce Homo per don Gabriel Joan Marroig; la Dolorosa per don Llorenç Ferrer i el del Camí del Calvari per don Lluís Font. L'adorada imatge de la Sang és saludada i contemplada amb devoció pel poble».
- Ara només falta cantar una Saeta!
- No, ni pensar-ho... a cada lloc, les seves tradicions pròpies, a cada punt geogràfic, la seva emoció: «Allà on vas, fes com veuràs». La processó del Dijous Sant a Mallorca és seriosa i silenciosa. Pere d'Alcàntara Penya, imprescindible testimoni de les tradicions ancestrals, al poema «Sa processó des Dijous Sant» critica com havia canviat la processó a la segona meitat del segle XIX, cada vegada amb menys seriositat, silenci i respecte, alhora que evoca les processons de quan ell era nin, més autèntiques: «Un temps hi anaven persones d'arraigo, /es mossons, es frares, es vells menestrals, / amb penons de grana, i un pas o figura / de la passió Santa del Redemptor Sant. / Aquells senyors nobles, aquells homos graves.../ amb ciri i amb atxes, que amb gran compostura / i amb ordre el més serio passaven resant; / aquella reunió / de gent respectable, anant a parelles / amb gran devoció, /guardant gran silenci, bé dir-se podria / que era processó».