Dues lliçons

Una història de poetes: és sabut que Josep Maria Llompart, entre altres funcions, va exercir de protector de les generacions literàries que li venien darrere. Clares vegades va negar-se a escriure un pròleg o a corregir les faltes d’ortografia d’aquells escriptors novells que feien provatures en català, una llengua gairebé proscrita. Tanmateix, els joves poetes pujaven amb la demagoga insolència de la major part de les fornades literàries (una tara incorregible). Per abreujar: una d’aquestes llumeneres acabades de sortir de l’ou va aconseguir que li cedissin un espai en el suplement cultural d’un diari i aprofitava la columna per menystenir l’obra poètica de la Generació dels 50. Doncs bé, aquest jove aprenent de poeta i crític implacable va acudir al despatx de Llompart, a Torre de l’Amor, seu de l’Editorial Moll, en demanda d’ajut. I s’expressava amb tota la pedanteria del món: no és que ell no dominés la llengua escrita, però sempre hi ha accents o pronoms que es resisteixen, etcètera... De manera que Llompart, contradient la seva bonhomia, no va dubtar a llevar-se’l de davant sense manies. Dies després, el jove poeta, ara dolgut, ho contava a Jaume Vidal Alcover. Que t’esperaves, li va respondre aquest, si sempre que pots el malmenes...? En vaig ésser testimoni del diàleg i dubto que, tot i la claredat de la resposta, el jove poeta n’entengués ni un borrall. Feijóo no és jove ni poeta, però actua amb un idèntic sense sentit. Així que no se’n surt. Convoca un congrés nacional que ha de servir per posar setge a Moncloa i constata la impossibilitat d’entrar-hi si no és amb Vox o amb majoria absoluta a les urnes. Recordem Lorca: «Aunque sepa los caminos/ yo nunca llegaré a Córdoba». Clar com l’aigua! En comptes d’envoltar-se d’un equip de tarannà cordial, posa tota la seva confiança en algú que mastega ortigues a tothora. En conseqüència, primer trescaran les llebres pel fons del Pacífic abans que Bildu arribi a acords de govern amb el boss Tellado. I qui diu Bildu, diu el BNG, el PNB, Junts... Tanmateix, tot i que el congrés del cap de setmana passat ha servit per a constatar que els conservadors no s’han mogut gaire d’allà on els va deixar Don Pelayo, la trobada ha permès que una persona espavilada com la senyora Prohens pugui extreure’n dues lliçons impagables. L’una l’ha d’agrair a José María Aznar. Escoltem l’heroi de Perejil: «Si negocies els pressupostos a una presó, t’associes amb presidiaris i pactes una amnistia amb delinqüents, no t’estranyi acabar a la presó perquè és el teu ambient». Rellamps quin llibre obert! La senyora Prohens ha d’apropiar-se’n. Adapteu la cita a la seva circumstància: «Si negocies els pressupostos amb els Caralsoles, t’associes amb els grans trusts hotelers i pactes una amnistia amb els que han edificat il·legalment, acabes per fer bo l’alferes Bauzá, la catàstrofe política més gran que ha patit Mallorca d’ençà que Don Fransisco va dir aquí estoy yo». Prengui’n nota, senyora Prohens. I em queda fer referència a una segona lliçó. A l’esmentat congrés, Toni Nadal va fer de Llompart (quasi res!) i va proclamar ben clarament que la llengua de Mallorca és la catalana. Vagi, doncs, presidenta, a portar la nova a tots els que l’envolten. Nadal s’ha guanyat un deu. Acaba de demostrar-nos quelcom d’insòlit. És a dir que, tocant a llengua, un pot ésser conservador i no dir beneitures.