No està gens clar el mecanisme successori dels dalai-lama, i cal dir que tampoc no s’esmercen gaire per explicar-lo. I és ben contradictori, perquè una figura que en el mateix títol es fa dir ‘oceà de saviesa’ i ‘mestre espiritual’ hauria de ser més didàctica sobre el seu ofici. L’actual, i alhora líder del poble tibetà, Tenzin Gyatso, ha fet 90 anys i ha aprofitat l’ocasió per anunciar que té la intenció de viure cent-trenta anys, dit sense gaires proves, tot i que de moment pot presumir d’un càrrec que el permet aparèixer al llibre dels rècords perquè l’assolí quan tenia quatre anys i fou reconegut com la reencarnació del dalai-lama anterior, i per tant va superant qualsevol reina mare.
Se’l nomenà perquè, segons la biografia oficial, amb dos anys agafà alguns objectes del seu predecessor i digué «Són meus, són meus...», i amb això ja n’hi hagué prou per acceptar-lo sense més debat com la reencarnació número 14 dels dalai-lama. Res de conclaves farragosos i manco d’eleccions ni per descomptat que els adeptes triïn entre diversos candidats que proposin llurs mèrits i idees: entre els molts credos completament irracionals i arbitraris fins als més petits mecanismes, el budisme se’n du la medalla d’or.
No hi ha hagut constància que el govern xinès, que ocupa militarment el Tibet des del 1950, l’hagi felicitat, i és ben comprensible, perquè el consideren un renegat separatista. Potser el pròxim dalai-lama, que els budistes consideren emanacions de bodhisattva Avalokitesvara (i qui gosaria discutir-ho, sigui el que sigui això...) després de ser confirmat com «la reencarnada consciència subtil que després d’almenys quaranta-nou dies s’introduirà en un nin que ja des del seu naixement haurà donat senyals del seu caràcter especial», dic potser, tingui més èxit que l’actual per desempallegar-se del poder xinès, però les perspectives no són optimistes.
Els xinesos no són gaire amics de cap espiritualitat, i des de Mao els governs només veuen en les creences i les pràctiques religioses una font de maldecaps socials per al poder. En tot cas, una religió que manté sense cap prova la creença que algun dia un líder reencarnat els alliberarà dels opressors estrangers, no mereix un emotiu aplaudiment?