Judicatura patriòtica

La reacció a la sentència sobre la llei d’amnistia ha multiplicat els retrets sobre la parcialitat política del Tribunal Constitucional. A bones hores. Fa anys que el TC actua com a corretja de transmissió dels dos grans partits i no va tenir escrúpols en baratar tota la seva doctrina per fer d’ariet entusiasta contra el procés català.

Se’ns diu que els mals deriven del sistema de designació, i és cert que la partitocràcia ha pervertit l’exigència de consens convertint-la en un repartiment de quotes, això en el millor dels casos, perquè el PP arribà al punt de blocar la renovació durant anys; però és que la militància política del Tribunal Suprem també és intensa. Les acrobàcies jurídiques per motius ideològics són comunes, com per exemple, per dir un cas, per mantenir penjat el quadre del Rei a totes les sales de plens municipals, herència del retrat de Franco i el santcrist, sense cap previsió de rang legal. Però la persecució a l’independentisme els ha enardit. Ara, malgrat la claredat de la llei d’amnistia, en fan cas omís per excloure’n Puigdemont. Per als sacerdots de la Unitat, el «separatisme» no té perdó de déu, tant és si és democràtic i pacífic. La teologia és immune a la llei: «Lo que Dios ha unido, que no lo separe el hombre». Fins i tot la persecució contra Sánchez s’ha d’entendre des d’aquest ressentiment.
Els estudis demoscòpics afirmen que la majoria dels ciutadans desconfien de la imparcialitat dels tribunals, però mentre a Castella gairebé aproven, la confiança a Catalunya no arriba al 25 % (10 % al País Basc). En una curiosa coincidència, les 2/3 parts dels espanyols està en contra de l’amnistia, mentre que la majoria de catalans i bascos hi està a favor.

Una precisió sobre la cacera a Sánchez. És ferotge, i amb episodis esperpèntics com la causa per filtracions sobre un delinqüent confés, però al PSOE ja li va bé quan la pateixen altres, i, sobretot, les prospeccions han trobat una vena: dos secretaris d’organització consecutius, de la màxima confiança del secretari general, involucrats en una xarxa de corrupció versemblant, obliguen a l’assumpció de responsabilitats. No necessàriament en forma d’eleccions, que el sistema és parlamentari.