La nostra generació no participà directament en el Concili Vaticà II. Amb el temps hem conegut i admirat la valentia, la bonhomia i la senzillesa de Joan XXIII. Sabérem que Pau VI també tenia capacitats extraordinàries, però va ser víctima de la por. Tampoc no arribàrem a temps a formar part de la xarxa d’agents que posaren en pràctica la bella teologia conciliar. Joan Pau II i Benet XVI, s’ocuparen durant trenta cinc anys, a desmuntar i restaurar el model conciliar d’Església, amb el suport dels moviments eclesials neoconservadors i els poders globals.
Tornau a llegir les cròniques de les visites de Joan Pau II i Benet XVI a Espanya i tindreu ocasió de percebre el clima i el tarannà de la jerarquia catòlica hispànica. Durant aquest temps molts dels nostres referents i mestres van ser condemnats i silenciats. El garrot i la intransigència afectaren especialment a agents que lluitaren i optaren per un altra model d’Església. La majoria dels canvis que necessàriament s’havien d’haver produït a partir dels acords conciliars quedaren congelats i frustrats moltíssims dels anhels de multitud de creients que van ser marginats i maltractats a l’interior de la institució eclesial.
Els primers gestos de Bergoglio, tot i representar un enigma pel món occidental, van ser rebuts com una novetat, amb sorpresa i esperança. Molts pocs podíem imaginar que aquella elecció seria tan transcendental en el plànol de la fe i tindria efectes tan profunds en la geopolítica global. El papa Francesc ha romput molts de motlos, s’ha desvinculat de tradicions vaticanistes que representaven allò més vell i caducat del cristianisme. Vaig conèixer la notícia del traspàs del Papa en el centre d’Edimburg prop d’un temple de l’església d’Escòcia, d’arrels calvinistes, i vaig percebre que per primera vegada en la modernitat moria un papa a qui tampoc no li devia agradar esser etiquetat com a líder de l’església romana.
Feia dècades que l’Església exigia una reforma en profunditat de la Cúria Vaticana i el jesuïta que habitava a l’interior de Bergoglio ha intentat aquesta heroïcitat. Cara a l’exterior, Bergoglio s’ha presentat com a Francesc, com un pobre, amic dels pobres i desarrelats del món. Amb Francesc el canvi inesperat –almenys per a molts que havíem abandonat tota esperança– ha començat. Francesc no ha mort. Deixa activat un itinerari que la història s’encarregarà de completar. Òbviament, hi haurà avanços i retrocessos, i res no serà fàcil per aquells que estimen i lluiten a favor d’una nova humanitat.