La tragèdia del País Valencià

El que ha passat al País Valencià és un desastre, una tragèdia, una catàstrofe. No hi ha cap paraula massa enorme per descriure-ho, i totes fan curt en l’expressió de la desgràcia. Som molts els que per primera vegada hem entès el perill abominable de l’aigua. I també som molts els que hem confirmat els perills reals, humans, gens ni mica abstractes, de la mala gestió política. El demencial circ polític que s’ha desfermat arran de les inundacions valencianes demostra també que moltes vegades això que s’anomena despectivament com a ‘antipolítica’ ve de la mateixa política. Mazón i el seu govern no alertant a la població del perill, Mazón i el seu govern rabejant-se en la incompetència, Mazón i el seu govern destinant més esforços a mentir i a tapar-se les vergonyes que a actuar amb diligència i eficàcia per salvar vides i ajudar els que ho han perdut tot... Tot plegat ha estat, continua sent, inenarrable. També ha deixat bastant a desitjar l’actuació del govern central, el seu tacticisme xulesc i venjatiu en plena tragèdia. Normal que molta gent n’estigui farta. La visita del rei Felip VI, Carlos Mazón i Pedro Sánchez a Paiporta, un dels epicentres del drama, un dels pobles on hi ha hagut més desgràcia i més morts, va ser eloqüent. Crits, insults, fang, cops... La desesperació, la indignació i la ràbia són una poderosa benzina política. Llàstima que sovint s’utilitzi malament. I llàstima que, en especial en països com Espanya, qui millor la utilitzi sigui qui té finalitats més perverses. ¿Canviarà d’ideologia i de conviccions, la gent, a causa de la catàstrofe del País Valencià? No ho crec. No són els fets els que canvien les persones, sinó la gestió i el relat que se’n fa, i la memòria que en queda. I tant els grans mitjans de comunicació com tots els principals partits espanyols s’encarregaran que tot quedi com un desastre natural, potser políticament mal gestionat, però a la fi traumàtic només a un nivell prepolític. Tenint en compte els materials culturals i sociohistòrics amb què està feta l’espanyolitat hegemònica i quines són les dinàmiques de poder de l’estat, qualsevol crisi a Espanya servirà per girar encara més cap a la reacció i l’ultraespanyolisme. Vol dir que ens hi hem de resignar? No, però hem de saber quin és l’estat de les coses. Espanya sol funcionar com un desastre natural: el veus venir però no el pots aturar, arrasa tot el que toca i, si hi ets dedins, rebràs segur perquè no te’n podràs escapar.