Sacsats per l’escàndol

El cas Errejon ha deixat en estat de xoc una part considerable de l’esquerra sociològica, de manera especial els més joves, però també a molts que figuraven entre els elegits per ordenar el món. Segur que aquest cas acabarà provocant una presa de consciència i una autocrítica que, lamentablement, l’esquerra no ha volgut ni sabut fer durant dècades. Aquest dies s’ha parlat obertament d’escàndol i se senten desenes de veus autoritzades i no gens sospitoses que opinen obertament sobre comportaments inapropiats. Simone Weil, que s’allistà per fer part de les brigades internacionals que lluitaren contra el feixisme a Espanya el 1936, ben aviat abandonà les files del moviment revolucionari espanyol en constatar-hi massa evidències de les contradiccions que manifestaven els líders espanyols d’aquest moviment. En certs ambients acadèmics i polítics on ningú vol deixar de figurar entre les files del progressisme intel·lectual encara està mal vist i fa por expressar relats crítics respecte al comportament privat i públic de molts dels dirigents polítics, perquè fer-ho suposaria donar ales a la reacció i qüestionar la validesa del discursos que han enardit l’acció dels patriotes i revolucionaris del nostre temps. Weil ja denunciava les incoherències entre els ideals i les actituds autoritàries, violentes i opressives que sostenien molts dirigents anarquistes. D’això millor no parlar-ne. De la mateixa manera s’ha anat imposant com a políticament i sociològicament incorrecte escandalitzar-se dels comportaments privats de persones que ostenten càrrecs i lideren espais altament significatius per a la ciutadania. Tanmateix la realitat és cruel, i arriba el dia que hom ha d’apel·lar al profeta. «Maleit l’home que confia en l’home» afirmava Jeremies. Fabrizia Ramondino (Guerra de infancia y de España, 2024), parla dels homes que són «ahora mono, ahora ángel». L’animal que potser portam a dintre no té ideologia, i els puritans, tots aquells que exerceixen amb alguna excel·lència i virtut algun ministeri o servei a la comunitat, haurien de conèixer de forma ben detallada les característiques de l’animal que habita en el seu interior. Per això mateix sempre he mantingut una relativa distància amb tots aquells que se senten part del sanedrí dels elegits i destinats a exercir lideratges que acaben creant un personatge que com més es consolida més s’allunya de la realitat i més entra en contradicció amb ell mateix i amb els altres. Això no escandalitza. Se sap. Allò més sorprenent és que ara s’escandalitzin individus que s’autoconsideraven «essers superiors».