No tinc ganes de parlar d’Íñigo Errejón ni de les seves malifetes, però tanmateix n’he de xerrar de passada. Veig que la majoria de comentaris periodístics fan la crítica del partit polític al qual pertany el subjecte o, en tot cas, de la ideologia política a la qual pertany. Això em sembla una greu patinada de qui ho comenta. No són els partits qui s’equivoquen, són els seus escolanets. Pobres homeniqueus!
No són els partits polítics, ni les institucions, ni les cooperatives, ni les assemblees de cap tipus, els que actuen en contra de la pau i la justícia social i de les bones relacions humanes, tan privades com col·lectives. Són els homes i les dones que diuen fer-ho en el seu nom. Una associació de veïns no fa mai cap mal a ningú, sinó que el mal el fan els que l’integren i la dirigeixen, sempre que no segueixin els protocols pactats ni facin el que pertoca per honra i virtut. Tampoc són els Governs, ni les Esglésies, ni els Col·legis de Metges, d’Arquitectes o d’Advocats. Són les persones. Faig totes aquestes reflexions perquè m’adono que la gent del carrer, i fins i tot alguns periodistes, acusen aquestes aliances i congregacions, de tots els mals quan algun dels seus associats no actua honestament. Cal deixar de dir que tots els socialistes o tots els catòlics o tots els de dretes o d’esquerres fan i desfan. No són mai tots, són els individus que pertanyen a aquests grups heterogenis que de tant en tant, com a éssers humans de carn i ossos que són, els responsables de les seves pròpies accions. Íñigo Errejón l’ha feta grossa, com la fan grossa els depredadors sexuals de menors, tant si són creients com si són ateus. És ben hora que cadascú es responsabilitzi dels seus actes i que no ho facin les agrupacions, per humanes que siguin, a les quals pertanyen. Encara que, ja ho he dit en altres ocasions, adherir-se a elles ja sigui, en un principi, una estúpida i greu equivocació.