Quatre poetes mallorquins, és un llibre editat pel Consell Insular de Mallorca i confegit per entrevistes en profunditat, fetes per Joan Miralles l’any 1980 a quatre poetes, homenots de la nostra cultura: Llorenç Moyà i Gilabert, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Llompart de la Peña, Blai Bonet i Rigo. Joan Miralles i Montserrat és filòleg, ara té 79 anys, catedràtic de Filologia Catalana i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, entre molts d’altres mèrits. Des del seu mític llibre Un poble, un temps, 1974, sabem que l’entrevista és una eina de recerca, una conversa sistematitzada per recuperar i registrar les experiències de vida guardades en la memòria de la gent. Els entrevistats són quatre dels principals poetes mallorquins de la denominada ‘Generació dels anys 50’ o de ‘Postguerra’. Una generació que abandona els canons literaris tradicionals de l’anomenada Escola Mallorquina. En fa una contextualització assenyada el nostre savi amic Pere Rosselló i Bover.
Llorenç Moyà (Binissalem 1916 - Palma 1981) de família benestant de l’aristocràcia rural, i una gran estimació pel casal familiar de Binissalem, evolucionà del castellà a pressupostos ben catalanistes. Vegeu un fragment del poema El desbarat. «Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi? / Pregunta –ja mil cops per altres feta–, / avui aquest misteri m’inquieta / i dóna gust amarg al curt bocí / que com a almoina hauré pogut gaudir / dins la meva existència discreta». Per veure la vivor de la conversa: «Com era en Llorenç Riber?» «Ah, no, era molt simpàtic i molt atraient, saps? Moreno, molt currot i t’atreia... quan vaig tenir es premi Ciutat de Palma –ell va votar contra mi– va dir a n’en Cela, en Llorenç Villalonga i a en Sanchís Guarner, que me varen votar, amb quin permís m’havien votat a mi. I li varen dir que en so permís de ningú, perquè els donava la real gana. I volia que tornassin enrere...»
Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923 - Barcelona 1991) de família benestant, rebel, iconoclasta, inquiet, llengua esmolada... Un fragment del seu poema Hort a l’alba: «No em poseu altra flassada / i llevau-me el cobricel, / que ve de visita el cel; / obriu-me les persianes! / Clarors, clarins, clarianes, / geranis de l’arc en cel! / Capcuruculls de l’anhel, / cor què vols, cor què desitges. / Amor i esperança a mitges / en l’aventura del bot. / Rentarem la vida i tot / de boirades i calitges». Li demana: «I aquest, en Miquel Àngel Riera?» «Aquest no m’interessa gens. Es un al·lot que creu que fa una novel·lística important i jo no ho dubt, crec que sí, però a mi no m’interessa excessivament es sexe ni m’interessa excessivament sa religió. Però lo que no m’interessa gens és es sexe mesclat amb sa religió, me faig un lio».
Josep M. Llompart (Palma 1925 - Palma 1993) nat en una família de tradició militar, transformà la seva visió del món. Del seu poema S’estimaren, saberen... «S’estimaren, saberen / la urgència del sexe com les venes / poden en un moment omplir-se d’aigua / salobre, de sol d’estiu, de peixos / saltadors. / S’amagaven / per la nit del pinar o per les tèbies / raconades de l’ombra». Alguns comentaris: «I es turisme com el valores?» «Bé, es turisme, si hagués estat una cosa... com deia, explotada amb imaginació, amb gust, amb humanisme... aleshores s’hauria pogut valorar positivament, però és que ha estat una vertadera catàstrofe, perquè ha destruït una societat i no n’ha construïda una altra de nova. Ha creat un desgavell...»
Blai Bonet (Santanyí 1926 - Santanyí 1997) de família modesta, la seva conversió literària està en relació a l’estada al seminari i amb la influència de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs. Exagerat, imaginatiu. El seu poema Soledat Oberta. «Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat». La seva malaltia, la tuberculosi, fou un fet transcendental, li diu a Miralles: «En Joan Pons i Marquès era el qui duia més ‘tango’. Aquest homo quan me varen donar ses primeres injeccions d’estreptomicina les me va regalar ell, un paquet, me’n record, perquè sa seva dona s’havia morta de lo mateix i li havien sobrat».
Un llibre d’històries de Vida, la màgia de la Història Oral. Una bona feina de Joan Miralles i Montserrat a qui encara li queda molt per dir i per publicar.