Un conductor de bus de Marratxí va enviar una carta al programa La Ventana de la Ser, on explicava que, a Mallorca, amb els 4.000 euros que guanyen entre ell i la seva parella, paguen hipoteca, cotxes, impostos… I sovint fan cau i net. També confessava el seu temor a tornar franquista: «El fill de la gran pxxa de Franco va construir moltíssims habitatges socials. Els meus pares, amb sis fills, en van tenir un. I amb la democràcia, això es va acabar». Per a ell, l’única solució és construir un parc públic d’habitatges que faci la competència als fons d’inversió que s’ho estan quedant tot: des de l’habitatge a la sanitat. Els polítics, esclaus dels bancs que els condonen els deutes milionaris generats per les campanyes electorals, els han donat un xec en blanc que destrossa la vida a milions de persones perquè ningú no regala res.
Però hi ha països on l’habitatge no és un problema. A Singapur –un Estat amb sis milions d’habitants que l’any 1959 va obtenir la independència–, els pisos no es compren: són públics i es lloguen a noranta-nou anys. En aquest país, fins a un 86 % dels desplaçaments es fan en transport públic. Tot obeeix a una planificació orquestrada fa dècades. Aquí, «planificar» és una entelèquia.
Nova York, París, Amsterdam, Tòquio i Berlín han impulsat lleis per controlar Airbnb i el lloguer vacacional. El Canadà i Nova Zelanda han prohibit la compra d’habitatges a estrangers no residents, per frenar l’especulació immobiliària. A Dinamarca i Finlàndia has de viure al país un mínim de temps, si vols comprar una casa. Entrant a Artà des de Cala Rajada, en poc més de 200 metres, han obert cinc immobiliàries estrangeres i el municipi en té una vintena.
La picabaralla entre Sánchez i Prohens pel tema de l’habitatge fa pena i vergonya. El president espanyol ha tret una tímida llei per als lloguers que no ha servit per res i la campanera vol que els locals es puguin convertir en habitatges, qualsevol cosa abans que interferir als sagrats negocis de bancs i fons d’inversió. Per això, probablement, hi ha tant de nostàlgic feixista, perquè no tothom és tan sensat com el conductor de Marratxí. Un altre món és possible, però a Espanya, als que «manen» els manen els que realment manen.