Una de les pel·lícules que més m’han impressionat fou Novecento, de Bertolucci. És una pel·lícula ja antiga, que té dues parts, i que relata la evolució del moviment obrer italià en el segle XX. Es veu el naixement del feixisme i dels partits dels treballadors, i de les estratègies que seguien els terratinents italians per fer front a l’avanç dels moviments socials obrers. Una de les escenes era colpidora: els terratinents, reunits en una església, decideixen fer front comú contra el sindicalisme agrari, i demanen diners per aquesta causa. Diuen que s’ha d’aturar aquest avanç de les forces dels treballadors com sigui. Aquesta escena sempre m’ha recordat alguna de les fotos que aparegueren fa gairebé un quart de segle, quan el primer Pacte de Progrés aprovà l’ecotaxa. Els empresaris hotelers, units sense fissures, feren conclaves per tal de fer front a un govern que s’havia atrevit a plantejar un impost sobre les pernoctacions hoteleres que, endemés, pagaven els turistes. I que, pel que es sabia, els turistes no ho veien malament. Recordo que fins i tot es va demanar la mort del conseller de Turisme, Tino Alomar.
Dic això perquè el president Antich, en diferents declaracions que ha fet recentment, ha dit que aquell pacte fou «revolucionari». I, la veritat, per la reacció de les forces més de dretes i l’empresariat més immobilista, no és agosarat pensar que alguna cosa de revolucionària tenien determinades mesures que es varen tirar endavant entre 1999 i 2003. No deixa de ser curiós que, ara mateix, els grans grups empresarials hotelers no piulen sobre l’ecotaxa, que contribuïren a esbucar quan tornà a governar el PP i que el tercer Pacte de Progrés presidit per Francina Armengol va reinstaurar. No diuen res, i totes les amenaces que varen vessar, que baixarien els turistes, que l’economia se’n aniria a norris, tots aquests missatges tendenciosos no s’han complert. Aquesta tendència ideològica és sorprenent: sempre estan en contra de qualsevol mesura progressista (i l’ecotaxa ho era i ho és), com el divorci, l’avortament o el matrimoni homosexual.
Aquell govern d’Antich, aquell primer Pacte de Progrés, fou pioner en moltes coses: en obrir un camí per governar des de l’esquerra i ser un exemple per altres regions (com per exemple a Catalunya, amb Pasqual Maragall); en posar en funcionament mesures novedoses (com l’ecotaxa); en apostar pels servis públics amb més dotacions (com a sanitat i a educació). Un quart de segle ha passat. Amb el president Antich al front.