No som ingenus i sabem que cap institució pública adoptarà mesures per pal·liar la massificació turística, i que l’únic que en rajarà seran alguns estudis perfectament prescindibles i un parell de provisions cosmètiques que només confirmaran la duresa de la situació. Per això sona a completa ficció la possibilitat, esbrinada per la filòsofa francesa Juliette Morice, que «potser ja no ens podrem moure a la lleugera» i que això ho decidirem nosaltres. Malgrat les queixes i els gestos de protesta pel megaproblema que aplega, a casa nostra i arreu (tot i que nosaltres vivim a casa nostra...) des del preu de l’habitatge fins el dret al descans i des de la pèrdua d’identitat fins la jibarització del mercat laboral, i molts més epígrafs vitals, ¿per què ningú, o gairebé, ens cansem de viatjar? Al cabdal de laments, confirmats per tota l’expertesa acadèmica disponible, s’hi ha afegit una inacabable xerrameca sobre els viatges esgotats, la ridícula dèria de les selfies, la destrucció de la llacuna de Venècia i les tombes egípcies de la Vall dels Reis i la conversió de l’Everest en «l’abocador d’escombraries més alt del món», i millor que Morice no vengui a Mallorca per incloure’ns en la llista de llocs profanats, tot confirmacions que el turisme ha esdevingut un esport d’’egotrip’ narcisista-egoista i el turista una figura repulsiva, sense que ningú no en sigui culpable, per descomptat.
«Nosaltres mateixos som sempre el turista que odiem», diu Morice en el seu recent llibre Renoncer aux voyages: viatjar continua sent un ideal i un gran negoci, però també és la prova de la nostra eterna, i irresoluble, insatisfacció i la nostra incapacitat per entretenir-nos als espais habituals. Intuïm què cerca tota aquesta gent que es mou, arreu, pels aeroports, les carreteres i les estacions, i encara no ens han servit la passa següent a la revelació de Pla: «El moviment és l’ideal de les persones aturades: és el complement». Ens fotem del veïnat que puja fins Estocolm i n’entra al ZARA, però no podríem explicar que les nostres intencions de viatger són gaire més selectes, mentre intuïm que els viatges vertaders, el poc que en queda, són només per milionaris. I seria beneit conformar-s’hi amb l’única seguretat que tenim: que la cosa anirà a pitjor.