Hi ha fets que es graven a foc a la memòria, que viuen a un raconet del cap i mai se'n van. Ens passa a totes. No?
Tot això ve perquè fa una setmana vaig veure com pegaven a una al·lota davall ca meva. Nit horrorosa de telefonar al 112 i no saber si servirà de res. Odii no saber com està ella ara; no la puc oblidar. I pens que tothom deu tenir records fixats a la retina. Escric pensant que hi ha coses que ens interpel·len, a totes. Però es veu la gent en el que escric? La meva lògica és que escric del que sé, i el que sé és el que sent, però, és –almenys una mica– universal? O és una manera de treure el que duc dedins perquè si no explotaré? O és una manera de sentir-me menys sola? Per sort, sé que no estic sola.
En fi, no l'oblid. D'alguna manera ella és amb jo, però vull pensar que no està sola.