Vivim una època en què estimam les frases (i en general qualsevol missatge) curtes i contundents, disculpant-ne la fugacitat, i per això ha retrucat uns dies això que digué Francis Ford Coppola fa poc a Madrid: «Tinc el poder de veure el futur, però ningú no em fa cas». El gran director hi anà convidat per un fòrum de negocis, dels que pagues una pasta per deixar-t'hi veure i que et vegin, amb les fotos corresponents i sense que importi gaire què s'hi diu, perquè tot és del to de «Cream experiències transformadores per inspirar a persones i organitzacions amb idees viables...» i «Estam fermament convençuts que el coneixement constitueix l'avantatge competitiu principal en el món empresarial actual...» i pompositats similars, i per descomptat que no hi fou convidat pel seu futur sinó exclusivament pel seu passat, per la seva trajectòria com artista i promotor de les pel·lícules que ha fet. El que agrada als organitzadors i assistents d'aquests esdeveniments són confessions com ara «Quan vaig començar a fer pel·lícules tan sols tenia 50 centaus a la butxaca i només menjava macarrons amb formatge, i per la meva pròxima pel·lícula he recollit 120 milions de dòlars», perquè tots creiem que les nostres creacions mereixen el diner fàcil i/o perquè la gent encara creu que es pot aprendre el poder de convèncer els altres que apostin per les nostres idees i hi arrisquin diner, que és la més gran prova de fe.
En qualsevol cas, entre records esbiaixats, anècdotes sucoses al servei de l'autopromoció i savis consells de la mena «No perdis el temps emparellant els calcetins», el director, creador i triomfant empresari en diversos sectors hi explicà que només les arts i les humanitats ens ensenyen com desenvolupar i detectar la creativitat, en els negocis o en qualsevol àmbit, i que només per aquesta virtut ja hauríem d'obligar-nos a fomentar-les. No digué res dels centenars o milers de creadors com ell de cinquanta anys enrere, perquè ni ell ni ningú no els recorda, però sap que actua com una mena de portaveu de tots els creadors, els pocs que han triomfat i els molts que desaparegueren consumits pel fracàs. És una lliçó coneguda per tots, però que multiplica el seu valor si algú com Coppola la recorda.