El poder judicial ha assolit un protagonisme polític anòmal, aliè al seu paper institucional, in crescendo d'ençà del procés independentista, com si s'haguessin auto atribuït la funció de salvadors de la pàtria. Pontifiquen sobre què pot o no pot fer el legislatiu, i no (no només) dictant sentències, sinó en la tribuna de l'opinió pública. Paradoxalment, ho fan apel·lant a la separació de poders, un principi que els prohibeix participar en política, ni tan sols al nivell bàsic d'afiliar-se a un partit. Mentre el seu òrgan de govern, el CGPJ, transgredeix totes les regles constitucionals sobre el termini del seu mandat, amb l'objectiu inequívoc de fer precisament això, política. La persecució dels líders catalans per haver vehiculat la voluntat de més de dos milions de catalans, és militant.
En coment un exemple perifèric, menor si volen, tot i que democràticament sensible. Seguint la lògica de les condemnes contra la Mesa del Parlament català (11 anys de presó per haver permès debatre i votar en un Parlament), el Tribunal Suprem ho traslladà als ajuntaments i declarà il·legals mocions purament polítiques sobre monarquia o independència, al·legant manca de competència. No havia canviat cap llei, i els ajuntaments havien estat expressant el seu parer amb una llibertat omnímoda, des del 79. Idò bé, passat el moment àlgid del procés, el TS, afortunadament, ha tornat on érem i ja no veu problema en què un ajuntament doni suport al dret a l'autodeterminació... del poble palestí.
La llibertat d'expressió i de manifestació són indiscutibles. Però la toga no és per sortir al carrer. I, ni el carrer, ni la toga, són per coaccionar; per fer, de la por, un actor polític. Som arribats a un punt que persones honestes confessen crims inexistents per evitar el linxament. Acusar de terrorisme un procés pacífic, va molt més enllà d'un excés, i banalitza la gravetat de la violència política. Són ben identificables els polítics que es declaren disposats a vessar sang per la Unitat de la Nació, sabent, com saben, dels brutals precedents històrics del nacionalisme espanyol que ens fan venir al magí. El passat sempre troba maneres de fer-se present, i, a vegades, futur.